CAPÍTOL 9
A l'endemà vaig despertar plena de sang. Al principi només vaig notar-ne la humitat, però després, en obrir els ulls, vaig vore que un roig fosc ho inundava tot. Incrèdula, vaig mirar al meu voltant. El meu germà, que s'havia gitat al meu costat, havia desaparegut. Vaig començar a tremolar, i de por, de pura por, també a cridar.
Al pis de baix vaig sentir uns passos, i tot seguit l'escala en moviment, i aleshores el meu germà que apareixia i em buscava.
"¿Què passa, què passa?"
Jo no podia respondre. Estava completament paralitzada mirant-me la punta dels dits, plens de sang, i el ventre, i el rastre que havia deixat al matalàs.
El meu germà va apartar amb gest enèrgic el llençol i va inspeccionar-me de dalt a baix. Alterat, nerviós com jo, palpant-me en busca de la ferida.
"Tranquil·la, tranquil·la...", em deia.
Però el cor em bategava com el dia que els militars ens expulsaren de casa, i per un minut vaig estar convençuda que moriria allí mateix... Fins que el meu germà va començar a respirar, i respirar, i fins i tot va somriure.
"Estàs bé, no et preocupes... Tot està bé."
"¿Què passa?"
"Crec que t'ha vingut la regla..."
La meua primera menstruació. N'havia sentit parlar, clar, fins i tot alguna companya de l'escola deia que ja la tenia, però en realitat cap sabia amb certesa què era, i tot entre nosaltres eren rumors, creences o mentides.
Va ser l'Aitana qui m'ho va explicar amb detall, quan ja m'havia netejat i desdejunava amb ella asseguda al meu costat.
"És odiosa", va dir-me, "et fa mal el cos i t'embrutes com una mala cosa. I de vegades et canvia l'humor... Quan podia canviar-te l'humor i hi havia algú que ho apreciava, clar, no ara, que estem sols i dona igual si estàs enfadada o alegre, ¿qui se n'ha d'adonar, les maleïdes gallines?", i em va fer de nou l'ullet. "Però ¿saps?, en cert sentit també m'agrada tenir-la. Em recorda que estic viva i en contínua evolució, que sempre és possible tornar a començar".
Em varen agradar aquelles paraules i vaig pensar que estaria bé escriure-les a la meua llibreta, perquè no se m'oblidaren.
No sé per què, em va venir de gust oferir-li la mà. Ella va somriure i la va encaixar amb la seua. Tenien una grandària semblant, però la seua estava al mateix temps més desgastada i era més forta. Ella les va mirar, va jugar una mica amb els meus dits i aleshores, de sobte, el seu rostre va entristir-se.
"Hauries de fer cas al teu germà", va dir. "No em coneixes de res."
Al principi no vaig entendre. Després em vaig gelar.
"¿Ens faràs mal?", vaig preguntar.
Va reflexionar un moment, com si mirara el més profund del seu interior.
"Espere que no", sospirà alçant les celles. "Ja n'he fet massa... I no ha sigut sempre sense voler."
"¿Has matat algú?"
Ella va retirar la seua mà, i va arronasar els muscles.
"Ningú que no ho meresquera...", va dir, i va incorporar-se sobre el seu peu sa i em va acariciar el cap. "¿Però qui està en condicions de jutjar els altres?"
Va entrar el meu germà, i de nou duia l'escopeta. Ens va mirar. Estava una mica suat, com si haguera fet un esforç.
"¿On vas amb això?", va preguntar-li Aitana. "Ni saps usar-la ni està carregada. Et seria molt més útil una paella a les mans..."
Ell va fer com si no l'haguera ni tan sols sentit.
"¿Estàs ja bé?, em va preguntar.
Vaig assentir.
"Aitana m'ha ensenyat com posar-me ací baix una tela, per tacar poc..."
"És un mocador que tenia... li vindrà bé", va explicar ella.
El meu germà semblava una mica incòmode amb aquelles explicacions, i de seguida va canviar de tema.
"Portarem les gallines ací davant", va dir.
"No és una bona idea...", respongué Aitana recolzant-se una mica en la paret.
"Darrere estan desprotegides", respongué el meu germà. "Quan vinguérem una se n'havia eixit i la gàbia està mig trencada per culpa d'algun animal..."
"Et dic que no és una bona idea", insistí ella. "Entenc que dus molt de temps cuidant de la teua germana, i ho has fet molt bé. Però no en saps tant com et penses. Només tens, què, ¿setze, dèssset, divuit anys? Te'n trac més de deu, i duc vivint ací el temps suficient com per saber que al davant les gallines a l'estiu possiblement moririen de calor. Ja les portarem al davant d'ací un mes, i fins i tot és possible que et deixe que els poses nom..."
"Jo vull posar-li nom a una", vaig intervenir, però això no va aturar el meu germà, que es va apropar a ella amb aire rude.
"Potser ahir no em vaig explicar amb suficient claredat", va dir mirant-la als ulls. "Estàs viva només perquè jo et vaig salvar... I ara ací eres una simple convidada... No faces que me'n penedisca tan prompte..."
Aitana li va sostindre la mirada sense ni tan sols parpellejar. Hi semblava ben acostumada.
"Necessitaràs ser molt més convincent per espantar-me", respongué. "Vull estar viva, però no li tinc por a la mort. No sé si tu pots dir el mateix... A més, ¿d'on vens tan cansat i brut? ¿Què has fet a fora? ¿Amb qui t'has barallat o a qui has soterrat?"
M'havia perdut alguna cosa, però no sabia el què. I en efecte el meu germà no havia només passejat. Encara estava respirant profundament, recuperant-se de l'esforç. Als seus dits encara hi havia terra.
"Vinga, Irta, anem fora", i va donar-me la mà perquè l'acompanyara. Jo vaig obeir. "Per cert", va dir abans d'eixir, i va obrir el canó de l'escopeta i li'l mostrà a l'Aitana. "Ja està carregada... I estic esperant qualsevol excusa per fer pràctiques..."
La resta del matí el passàrem una mica desfeinats, i això m'agradava. No m'agradava, però, que ells dos no es dugueren bé, que estigueren enfadats l'un amb l'altre. Sí, només feia un dia que la coneixia, però la sentia a prop, a Aitana. Com si s'assemblara vagament a la mare, o fora una germana major, però sobretot, com si poguera aprendre moltes coses d'ella. Vist en perspectiva m'adone que va ser al Campament, però especialment durant la fugida i la descoberta de la casa, quan vaig aprendre que una de les coses més importants que tenim és precisament, la nostra capacitat d'aprenentatge: no és el que sabem, és sobretot el que podem i volem saber. I per això és fonamental estar envoltats de bons mestres que ens sàpiguen guiar. Aitana podia ser una d'aquelles mestres, com ho estava sent el meu germà, com abans ho havien sigut els pares, l'escola i fins i tot Berta, que m'havia ensenyat tantes coses, no només sobre balls.
Vaig seguir a uns metres de distància el meu germà, que semblava mesurar la gàbia de les gallines i pensar com traslladar-la... Però la veritat és que fins i tot jo m'adonava que fingia, perquè si haguera volgut traslladar-les de veritat no li hauria estat fent tantes voltes al tema. Estava clar que Aitana l'havia convençut amb els seus arguments, i que ell només estava intentant inventar una excusa per no haver de donar-li la raó. Quan em vaig avorrir una mica del seu silenci teatral vaig quedar-me al costat de la porta, també una mica adolorida per la regla. Fins que en un moment donat, vaig notar que amb tant de passeig amunt i avall també el meu germà s'havia relaxat.
"Tete", li vaig dir. "Explica'm de nou el teu nom..."
Em va mirar com si li demanara una cosa absurda, la lluna. Però jo vaig plegar-me de braços, esperant... Tenia tot el temps del món, al cap i a la fi, i necessitava una distracció que em fera oblidar les molèsties que sentia, almenys uns minuts.
"El meu nom...", va cedir, finalment. "El meu nom me'l posaren els pares molt abans de nàixer, com a tu el teu", i va seure al meu costat, recolzats a la paret. "I me'l posaren, perquè la mare li va dir al pare que estava embarassada de mi mentre miraven el cel."
"¿I què varen vore allí?", vaig preguntar sabent perfectament la resposta.
"Una àguila... Una àguila volant lenta, lentíssima, atenta a tot, sense necessitat de tenir res propi per ser la reina del cel... Una cosa així deu ser el veritable poder, ser respectat per qui eres i no per allò que tens..."
"Escriu-me el teu nom en àrab, que m'agrada..."
Va somriure. Va dubtar un instant, però tot seguit allisà el terreny amb el palmell de la mà, i amb la punta de l'índex, lentament, amb cura, va escriure de dreta a esquerra.
الطائر
"Altaïr", vaig dir en veu baixa. I encara que sabia que el faria sentir incòmode, el vaig abraçar. Era el meu germà.
"Em fareu plorar amb tant d'amor!", va dir Aitana des de dins. "Ja us vaig dir ahir que se sentia tot... Estalvieu-me estos espectacles edulcorats, per favor..."
"Vine", li vaig dir. "Ara està indefens, i tu també el podràs abraçar..."
Va aparéixer recolzada al llindar, cuidant de no tocar el terra amb el peu ferit.
"No t'emociones, Irta... Que no us conec", i de nou va fer-me el seu ullet còmplice, però no s'hi va apropar.
Ha passat ja un bon grapat d'anys des d'aquell nom escrit en la terra, i han passat moltes coses que tal vegada conte algun dia com estic contant ací estes. En qualsevol cas, encara en nits d'insomni, mentre la meua família dorm i a fora no tot és silenci, rememore aquelles formes, aquelles lletres que ni el meu germà ni jo enteníem, però que les dúiem gravades a foc. Diuen que recordar significa literalment tornar a passar pel cor, i m'agradaria tornar allí, a aquell passat abans que immediatament es convertira en passat, i habitar-lo un instant més, i un altre, a voluntat, i sentir aquelles lletres amb la punta del dit per tornar-les a aprendre del mestre que més i millor em va ensenyar: el meu germà.