CAPÍTOL 8
Les Roses Blanques no existien. Ningú les coneixia, ningú les esmentava, i tanmateix, fins i tot jo, que aleshores només tenia dotze anys, n'havia sentit parlar.
Els megàfons del Campament repetien una i una altra vegada que no creguérem històries falses. "La mentida serà castigada" es llegia en alguns cartells i en octavetes que llançaven des dels helicòpters policials.
¿Però com distingir-la, si totes les paraules dolentes que m'havien ensenyat a l'escola (mentida, violència, robatori...) havien acabat sent usades contra la meua família, contra mi, contra tots els qui simplement volíem, per exemple, passejar o dur-nos una mica de menjar a la boca?
El meu germà va carregar amb aquella dona a coll, com feia mon pare amb mi, ja al final d'alguna de les nostres excursions.
Estava bruta i plena de sang seca per totes bandes aquella xica. Jo no era bona endevinant edats. Com per a tots els xiquets, també per a mi sovint les persones entre els vint i els quaranta, en tenien la mateixa. I sí, tenia els cabells d'un ros daurat color forment, enredats, i una roba lleugera amb què segur que havia passat una mica de fred aquelles nits. No sé si era eixe l'aspecte que esperava d'una Rosa Blanca.
El meu germà la va deixar caure a poc a poc, intentant recuperar l'alé. Vaig adonar-me que tenia el turmell deformat.
Va caçar-me mirant-la, i em va fer una mica de por. Hi havia en ella un rastre salvatge, que potser també nosaltres començàvem a cultivar.
Va vore com sobresortia una cantimplora de la motxilla. Vaig apropar-m'hi i li la vaig oferir. Quasi me l'arranca de les mans, i en va beure assedegada, pràcticament sense respirar. Tenia la pell molt bronzejada, i com la meua, algunes clapes havien començat a saltar.
Al coll duia un penjoll de fil de palomar que travessava una pedra blanca.
"Diu que va caure al barranc fa tres dies", em va explicar el meu germà ja una mica recuperat. La mirava dempeus, amb duresa. Amb els braços en ansa. "I jo li he dit que et deu la vida i que si et toca un pèl, morirà... i que sa casa ara és la nostra casa. Que ella és una convidada..."
"¿Com et dius?", li vaig preguntar prenent-li la cantimplora, quasi buida.
Ens va mirar als dos, potser amb desconfiança, però no amb por.
"Aitana", va dir.
Una llum em va il·luminar.
"Jo em dic Irta", vaig respondre feliç.
Ella va assentir, i fins i tot vaig intuir un somriure.
"Els noms de serralada només els tenim les millors... És així", i aleshores sí que el somriure hi va aparéixer, per un instant, de manera clara, tot just abans d'apartar la mirada i sospirar alleujada, o potser exhausta. No, no li féiem gens de por.
El camí fins a casa va ser pesat. Jo carregava amb la gran motxilla del meu germà i ell amb l'escopeta i Aitana. Des de darrere, de vegades la mirava com intentant endevinar coses pel seu aspecte. No era molt més alta que jo, però la samarreta de tirants i els pantalons curts despullaven unes extremitats primes i fortes.
Pel camí, ens va explicar que havia caigut al barranc després d'haver-se trobat un home d'amples esquenes i barbut just quan anava buscant la cova.
El meu germà li va preguntar si anava a soles aquell home amb barba, i ella ens va dir que no havia vist ningú més, només aquell home que ni tan sols li va dirigir la paraula abans d'atacar-la. Ni el meu germà ni jo li diguérem que aquell home ara estava mort.
Ens va preguntar si buscàvem la cova. El meu germà li va parlar del llaç de tela, i ella ens va dir que era seu.
"En deixe alguns de vegades, per on passe, per si apareix una altra Rosa", va dir.
"¿I si això li serveix a algú menys amable que nosaltres per trobar-te?"
"Millor", va respondre. "Vull els problemes de cara..."
Quasi vaig imaginar el somriure de satisfacció del meu germà en sentir allò.
El sol ja havia passat el zenit quan arribàrem a la casa. Esgotats tots tres, i ella, a més, adolorida.
El meu germà la va deixar sobre la taula, i va demanar-me que anara al dipòsit a recollir una mica d'aigua. Vaig agafar la cantimplora buida, i tot i els meus peus en flames encara vaig trobar forces per anar i tornar corrent.
Quan vaig entrar de nou a la casa vaig trobar-me el meu germà assegut al tamboret amb el peu despullat d'Aitana entre les seues cuixes. Va agafar l'aigua que li duia i la va deixar caure sobre el turmell deformat, netejant-lo. Aquell simple tacte va fer que Aitana esbufegara de dolor.
"Deus haver-te'l trencat...", va dir el meu germà, observant-lo de més a prop. Tenia un color lila i estava girat i unfladíssim. "Per sort no tens ferida oberta ni sembla infectat... Però jo no sóc metge..."
"Posa-me'l a lloc, per favor", va demanar-li ella. "Agafa'l i intenta posar-me'l a lloc..."
El meu germà va dubtar.
"Si ho faig és possible que te'l deixe pitjor de com està..."
"El que és segur és que si no me'l toques em quedaré coixa per a tota la vida..."
Els tres ens miràrem.
"Irta, porta'm les samarretes que plegàrem ahir..."
Les altres dos samarretes de l'home. Les havíem deixades en un racó de l'entresolat, amb les seues sabates. Vaig pujar, vaig agafar-les i en sentir el seu tacte vaig pensar que si aquella roba servia per curar algú adquiriria un altre sentit. Vaig preguntar-me si havia sigut una decisió intencionada del meu germà.
Vaig baixar. Aitana suava, quasi gitada, amb els colzes sobre la taula.
El meu germà em va prendre les samarretes i les va esquinçar de manera brusca per tres o quatre llocs, fent-ne tires. Després, va agafar l'aigua i va netejar de nou el turmell.
Li va agafar el taló amb la mà esquerra i el peu amb la dreta. Aquell simple contacte ja va provocar en ella una ganyota de dolor, però no li va donar marge, sense avisar, el meu germà va tirar amb força, i el turmell va cruixir.
Impressionada, vaig tancar un moment els ulls, i en obrir-los un crit contingut d'Aitana s'estengué com una tempesta en la casa. Va caure d'esquenes sobre la taula, colpida pel dolor. Va tancar els punys amb tanta força que pensava que en qualsevol moment esclataria. Se li marcaven les venes del coll i encara que va intentar contenir-se, va començar a plorar en silenci.
El meu germà li va revisar el peu, que en efecte havia quedat una mica més alineat amb la cama. Però a cada contacte els gestos i els crits ofegats d'Aitana tornaven a omplir-ho tot, i les llàgrimes li queien per la cara com les d'una xiqueta.
"Dona-li la mà", em va indicar el meu germà mentre revisava els trossos de tela. "No sé si faré una mica curt..."
Se'm va ocórrer com una inspiració. Vaig llevar-me el meu mocador del cap i li'l vaig donar al meu germà confiant que servira per completar l'embenatge. Tot seguit vaig apropar-me a la taula i li vaig agafar un puny, que ella va obrir per agafar-me ben fort la mà, somicant.
I amb la mà que em quedava lliure vaig acariciar-li la cara, roja, amarada de suor.
"Ja està... Ja està..."
El meu germà va aconseguir immobilitzar-li el turmell.
Aitana va passar la vesprada gitada al matalàs de la planta baixa. Tanmateix, previngut, el meu germà va guardar tots els ganivets i forquilles que hi havia a la vista.
"Si no puc caminar, ¿de què tens por?", es va estranyar ella, derrotada i sorneguera a parts iguals.
"Qualsevol prevenció sempre és poca..."
Dinàrem tard, ja de vesprada. Vaig traure a la taula menjar i aigua que compartírem el meu germà i jo sense l'ànsia d'altres dies.
Ella de vegades ens mirava i ens deia que li deixàrem alguna cosa, que després menjaria. Però al final es va adormir, i vaig pensar que almenys aleshores ja no sentiria dolor, i això em va reconfortar. Vore el meu mocador embolicat al seu peu em produïa un cert orgull.
Em queia bé, l'Aitana. Era valenta i dura, i a la seua particular manera, també graciosa. No somreia, o només de vegades, com un llamp, però intuïa per alguna de les coses que havia dit en el trajecte que li agradava bromejar. I encara que sabia que em podien les ganes, això em feia pensar en la mare i en el seu sentit de l'humor.
"Les persones que no riuen necessiten abraços", havia dit una vegada ma mare en un dinar familiar. Potser perquè mon pare estava enfurrunyat per qualsevol cosa. "Bé, i les que riuen, també."
Aquella vesprada el meu germà va passar molt de temps amb l'escopeta entre les mans, intentant endevinar el seu funcionament. Mai n'havia tingut una, i no feia més que donar-li voltes i mirar-la des de totes les perspectives, repassant-ne cadascun dels engranatges. Aitana li havia dit abans d'adormir-se que potser li ensenyava a usar-la, a canvi que alguna vegada li deixara tocar de nou un ganivet. Eixes expressions tenia ella.
Vaig eixir a dur dacsa a les gallines, que estaven tranquil·les i una mica adormides, i a refrescar-me una mica amb l'aigua del dipòsit. Tornar a estar a la casa m'agradava, perquè a poc a poc guanyava la seguretat de saber on estaven les coses. Així és com vaig aprendre que només ens pertany allò que coneixem. Que durant el viatge, amb camins sempre nous i plantes i ocells a les quals no sabia posar nom, jo havia navegat per damunt de les ones. I que només ara, em capbussava en el mar.
Amb el sol en declivi vaig seure al costat de la porta, al terra, amb la meua llibreta, mirant de nou els dibuixos del meu germà i rellegint la meua lletra. Continuava sense acabar de trobar-me del tot bé, però no era per la caiguda. Sentia alguna punxada al ventre, i em feia una mica de mal el cap. Però no volia dir res perquè ningú no es preocupara.
El meu germà va eixir a trobar-me, encara amb l'escopeta, i va somriure en vore'm.
"Algun dia haurem d'aconseguir-te un altre llibre", va dir.
Jo vaig arronsar els muscles, fingint indiferència.
"No cal", li vaig respondre. "Les nostres aventures són més interessants..."
En realitat, hauria caminat quilòmetres per aconseguir una altra història dels Cinc, però qui sap cap a on hauria d'haver anat.
"Tu podries escriure la nostra aventura...", va insistir. "Se't dona bé... Ho faries molt bé..."
"Potser Aitana té també paper, no li ho hem preguntat..."
El meu germà va fer una ganyota mirant el bosc, i després d'uns instants em va tornar a mirar.
"No t'equivoques amb ella", em va advertir. "Estigues atenta. No és la nostra amiga. No la coneixem. No és ningú..."
Aquelles paraules em van molestar. I vaig sentir tristor i de nou una mica de ràbia contra el meu germà, per dir-me-les directament.
"Doncs per a no ser ningú, bé que suaves duent-me a coll...", va dir Aitana aleshores des de dins de la casa.
Em va fer gràcia i vaig riure. Es va obrir la porta i en va eixir amb petits salts, a peu coix.
"Us estic sentint tot", va afegir. "La pròxima vegada que parleu de mi, si voleu que no us escolte, feu el favor d'anar almenys al darrere, amb les gallines... Encara que elles després m'ho conten tot", i em va mirar i em va fer l'ullet. "Tinc fam. Molta fam..."
Vàrem sopar aviat, encara amb llum del dia. Aitana va proposar de traure la taula i fer-ho a l'aire lliure. A mi em va entusiasmar la idea i el meu germà va haver d'acceptar a contracor. Ella no es podia moure, però ens va explicar on tenia tots els queviures i el que es podria cuinar. Teníem tres ous de les gallines i vam fer-los remenats en una paella vella i neta que conservava. Continuava seriosa, però li notava que estava contenta de tenir per fi una companyia.
"Almenys ara el segon matalàs tindrà una utilitat", va dir. "Potser era a vosaltres a qui estava esperant."
Ja a taula ens va explicar per damunt la història de la casa. Havia sigut del seu iaio, que era de la comarca, poc més que un refugi de camp en origen, i que ella mateixa amb son pare la va ampliar i habilitar poc abans del Gran Canvi.
"No sabíem què passaria, però estàvem convençuts que res de bo... I quan tot feia mala olor em varen fer venir ací, allunyada de la senda, abans que no vingueren a dur-me a un Campament", ens va explicar. "Ells ja són majors, i ma mare està malalta... o estava, i ni tan sols sé on són ara..."
"¿I va ser ací que et feres una Rosa Blanca?", vaig atrevir-me a preguntar.
Ella va mirar-se el penjoll, i va mostrar-me un moment la pedra.
"¿No saps que les Roses Blanques no existim? Som com el Ferrocarril Subterrani o Nova Núrem, un mite, històries per donar esperança als qui ho han perdut tot..."
Vaig veure que al meu germà se li va girar l'expressió. I jo no sabia què era veritat i què mentida, si estava parlant seriosament o si la pedra blanca que guardava com un tresor a la butxaca tenia en realitat algun valor.
"¿I què és el que feu?", va preguntar-li el meu germà, una mica molest. "Vull dir, vosaltres, les que no existiu..."
"Ah, res especial... Simplement resistim."
"¿I això què vol dir?", vaig replicar jo.
"Això vol dir que no fan res", va tallar-me el meu germà. "Només sobreviure, com nosaltres, com tots..."
Aitana no es va ofendre, més aviat al contrari, semblava a gust amb l'oportunitat d'explicar-se.
"Sí i no", respongué. "Si existiren les Roses Blanques... Imaginem que existiren...", va dir mirant-me. "No serien persones diferents a nosaltres, a vosaltres, a mi... No. En això té raó el teu germà. Una Rosa Blanca, si existira, seria qualsevol persona que sap que viu una injustícia, i que espera el moment idoni per corregir-la", i aleshores va girar-se cap al meu germà. "Perquè resistir no és només sobreviure. Resistir és sobreviure amb un objectiu. Que passe la tempesta i tornar a la vida despreocupada que tenies abans, per exemple, o millorar-la, perquè era una merda i només ara ho veus, o millorar també la dels altres, perquè quin sentit té viure bé si ho fas a soles... o fer justícia, també hi ha gent que vol sobreviure per poder fer justícia...", es va agafar de nou la pedra blanca del penjoll i la va palpar. "Per a simplement sobreviure ja estan els animals, que ho fan per instint..."
"¿I quan arribarà eixe suposat moment idoni segons tu?"
"Quan haja d'arribar...", va respondre. "Quan t'enfrontes a Goliat només tens una pedra i una fona, una única oportunitat. Així que no et pots permetre fallar... Per això, fins que eixe moment arribe, és millor no existir, o existir quasi en silenci, perquè Goliat no ho veja arribar."