CAPÍTOL 7
Però jo no volia saber. No volia. Jo volia tornar a la casa, i posar-li un nom a la gallina i inventar-me alguna història dels Cinc en la meua llibreta, i demanar-li al meu germà que me'n fera un dibuix. A més, potser per la caiguda, començava a trobar-me una mica malament i no només em feien mal la cara i les mans, sinó també la panxa i una mica tot el cos.
El meu germà em va dir que ell tampoc volia saber, però que era millor fer-ho.
"La incertesa és una amenaça que no deixa descansar", va dir. "A més, no crec que siga un Cos Lliure, potser és una Rosa Blanca..."
Va mirar el maleït mapa i jo m'hi vaig apropar. En efecte, aquella senda inesperada hi estava marcada amb uns puntets rojos molt xicotets que anaven fins a una mena de C invertida i unes línies negres molt juntes.
"Hi ha una cova", va dir. "I el que deu ser un barranc... No estan lluny."
Va guardar-se el mapa en la butxaca del pantaló, i sense mirar-me va començar a caminar entre els matolls. A contracor el vaig seguir.
Ara ja no baixàvem, sinó que travessàvem el pendent, amb algun ziga-zaga obligat per les pedres i les alzines.
Jo tenia una mica de por, i ràbia, i no em semblava bé el que estàvem fent.
"És com buscar problemes", vaig dir en veu alta.
El meu germà va aturar-se i es va girar per mirar-me.
"¿Què has dit?", va preguntar seriós.
"Que és com buscar problemes... Podríem estar ja a casa, tranquils...", vaig insistir, rabiosa.
El meu germà va sospirar. L'havia enfadat.
"A vore com t'ho explique, perquè sembla que tu no te n'assabentes de què va el tema...", i es va inclinar una mica per mirar-me directament als ulls. "Podem ocultar-nos una vegada darrere d'una roca, però no sempre tindrem sort. Viure és tenir problemes, i si tu no els busques ells et busquen a tu." Es va quedar uns instants callat. Se li havien format unes arrugues profundes entre cella i cella. "I t'assegure que és molt millor afrontar-los de cara. Creu-me. És millor saber qui tenim al voltant de la casa..."
"¿Encara que ens mate?"
"No ens matarà... No tindrà temps de fer-ho..."
No em vaig atrevir a discutir-li-ho. Sovint per convéncer un altre no has de tenir raó, sinó força i sobretot convicció. El meu germà tenia totes dues coses, o almenys això aparentava.
Vàrem reprendre el camí en silenci. Les mans em picaven, tenia els palmells raspats. El sol escalfava i cada vegada hi havia menys ombra. ¿I si ens trobàvem un altre Cos Lliure, o un porc senglar, o un llop? Em sentia una mica dèbil, i també atrapada per les decisions del meu germà, i és possible que en aquell temps en què ja no em sentia tan nena aprenguera que la llibertat consisteix a poder dir no sense témer les conseqüències.
A poc a poc havíem començat a pujar de nou, i encara que la senda era clara i ferma, el terreny a la nostra esquerra es feia més abrupte. Fins que passats uns minuts ens descobrírem vorejant, en efecte, un barranc que no semblava massa profund, però sí escarpat.
El meu germà va aturar-se.
"La cova", va dir assenyalant-la.
A uns trenta metres, a mà dreta, just al final d'una pujada encara més pronunciada, unes grans roques canviaven definitivament el paisatge i el convertien en un penya-segat, i al bell mig d'elles un gran forat negre semblava anunciar-ho.
Va traure's la corbella del cinturó.
"Separa't de mi uns passos. Només uns passos..."
Jo li vaig fer cas (de nou!). La senda es feia una mica més estreta. A la nostra dreta havia crescut una paret de roca, i a la nostra esquerra no es veia el fons. No tenia por de caure, el terra era ferm. Només creuava els dits perquè aquella cova estiguera buida.
I ho estava, almenys quan nosaltres arribàrem. Era una mica més gran que una habitació, com si un gegant s'haguera endut amb la mà una part d'aquella roca. Al terra hi havia les restes d'una foguera. Hi vaig voler entrar, però el meu germà em va barrar el pas amb el braç.
"Espera", va dir, i va callar mirant tots els detalls d'aquella gran esquerda: la paret de roca, les restes de fusta cremada, i després, avançant lentament, el terra, on va vore una cosa que li va cridar l'atenció. Es va ajupir.
"És una empremta", va dir. "Una bota com les nostres, com la meua de gran, una mica menys. Potser de l'home d'ahir."
Jo contenia la respiració, mirant-lo a ell i també girant-me de vegades, per si de cas...
"Però no és l'única, n'hi ha una altra sola... Un altre dibuix. No sé si igual de gran o més menuda... La tempesta d'ahir l'ha desdibuixada."
Aleshores a la paret vaig vore una cosa que em va cridar l'atenció.
"¿Puc passar?", vaig preguntar en veu baixa.
El meu germà semblà despertar d'una mena d'encanteri, va mirar una mica més i va assentir.
"Ací han acampat més d'un dia", va sentenciar.
Però jo no li vaig fer cas. A la roca, a mitja alçada, com una pintura rupestre, algú havia dibuixat amb una eina esmolada unes estrelles de cinc puntes, alguna una mica més gran, alguna una mica més menuda, com una constel·lació.
Jo les vaig observar primer, i repassar amb l'índex després, eren rudimentàries, innocents, i d'alguna manera vaig sentir-me connectada amb aquells dibuixos, i amb la persona que els havia fet. Vaig recordar ma casa i les marques del pare per vore com creixíem, cada mig any assenyalades a la paret. I vaig sentir una pena immensa per l'home que havia mort el meu germà, i a qui havia robat la samarreta (si és que es pot robar a un mort). L'home ara jeia despullat, com un animal, a un centenar de metres de distància de la casa, possiblement putrefacte i ple de mosques.
"No li hauríem d'haver llevat la roba...", vaig dir. El meu germà entengué, però no va respondre, només va palpar-se la samarreta. "I l'hauríem d'haver soterrat... No era un porc senglar o un ocell, només algú com nosaltres..." Vaig tornar a les estrelles. Vaig adonar-me que alguna estava feta amb més cura que altres, i vaig pensar que si hi havia cel, com alguns deien, almenys aquell home ara estaria entre elles. "¿Podem tornar ja?", vaig demanar.
"Sí, anem..."
El meu germà va esperar que isquera, i amb la punta del peu va desdibuixar les nostres petjades.
"Millor que no se sàpiga que hem estat ací..."
Vàrem començar a baixar la senda en silenci. Com sempre, ell davant i jo darrere, seguint els seus passos. Sobrevolava el barranc, a la nostra dreta un ocell que em va semblar negre, però no vaig tenir ganes de preguntar-li quin era.
"No tinc certeses, ¿saps, Irta?", va dir aleshores, aturant-se un instant però sense girar-se. "No tinc totes les respostes i de vegades m'equivoque..."
De sobte tota la força i la convicció va desaparéixer. Més encara, a la seua manera, allò era una mena de disculpa. Però no vaig contestar. A la dreta, a un parell de passos de distància, el barranc imposava la seua presència.
"Més vegades de les que penses, simplement improvise... i creue els dits..."
I aleshores sí que es va girar una mica i va dur-se l'índex als llavis perquè estiguera en silenci. Intentava sentir alguna cosa. També jo vaig posar-hi tota la meua atenció, intentant que la vista, el tacte, tots els sentits es concentraren en les meues oïdes, però amb prou forces sentia ni tan sols el vent entre les branques.
El meu germà, però, no es movia.
"Eo...", vàrem sentir aleshores, de lluny.
"Una mica més endavant, avall...", va dir el meu germà reprenent el camí. I també ell va cridar: "¿Qui eres? Vaig armat!"
"Auxili!", vàrem sentir de nou, amb més claredat. Venia del fons del barranc i era una veu de dona.
Avançàrem cinquanta, seixanta metres i ens vàrem aturar quan sentírem que la veu procedia de la nostra vertical: cap avall.
"¿Qui eres?", insistí el meu germà abocant-se al pendent abrupte i pronunciadíssim.
"Ajuda, ajuda, per favor...", vàrem sentir.
El meu germà va dubtar, va mirar-me, va tornar a mirar cap avall.
"És una trampa", digué per a ell.
"No ho és...", vaig protestar. "¿No la sents?"
"La sent, i tant que la sent... i potser és una trampa..."
La veu del barranc va demanar de nou auxili.
"Tinc una cama trencada", va anunciar desesperada. "Ajudeu-me, per favor, per favor..."
Vaig tirar de la samarreta que ara era del meu germà, i també jo el vaig implorar amb la mirada.
"Merda", va dir.
Va deixar la motxilla a terra, i em va donar el mapa i la navalla.
"Si deixes de sentir la meua veu, si és una trampa...", em va dir mirant-me als ulls, "corre, corre cap a la casa".
Li vaig dir que sí, que ho faria, però la veritat és que no sabia si en tindria el coratge.
Ell va començar a baixar a poc a poc, quasi de cul, agafant-se ací i allà d'algunes branques i matolls, amb la corbella en un costat. La veu del barranc continuava demanant ajuda i el meu germà advertia que baixava armat. En uns segons el vaig perdre de vista. M'hi abocava, però només sentia la seua veu explicant el seu trajecte. "He posat el peu sobre una pedra. He clavat la corbella a terra. Continue baixant..." Aleshores va callar. Va callar uns segons i jo no sabia si cridar-lo o no. La veu del barranc va dir que només eren uns trenta metres, que no es podia moure. Jo intentava vore una mica més enllà, i aleshores unes flors s'agitaren i després aparegué una mà i una escopeta i el rostre alegre del meu germà que tornava a dures penes fins a la senda.
"Mira", em va dir feliç donant-me l'arma, sense eixir del tot a la superfície. "No és una trampa, deu ser l'ama de la casa..."
"Per favor... torna a per mi...", vàrem sentir des del fons.
"Ja t'hem sentit!", va cridar el meu germà cap al barranc. Després va girar-se cap a mi, somrient, content d'haver aconseguit aquell trofeu. Va fer intenció de continuar pujant però jo el vaig aturar amb un gest que era quasi una súplica. No calgué més perquè em llegira el pensament.
"Estem molt bé a soles", em va dir. S'havia esvaït el triomf del seu rostre, però de fons, de nou, sentia el seu mecanisme, el seu pensament. "Únicament ens pot dur problemes..."
"¿Eres una Rosa Blanca?", vaig preguntar en veu alta.