CAPÍTOL 6
Quan vaig despertar a l'endemà, vaig trobar el meu germà practicant amb la navalla. Ho feia de vegades. Es fixava una diana qualsevol (el tronc d'un arbre, un tauler...) agafava la navalla per la punta de la fulla i la hi llançava amb força. La navalla sempre girava sobre ella mateixa i l'objectiu era que se'n clavara al centre. Quasi sempre ho aconseguia. Li agradava practicar, i a mi m'agradava aquell dibuix efímer i veloç que apareixia entre la seua mà i la fusta. Ell deia que un dia també aquell gir en l'aire podria ser-nos útil.
Estava tranquil, li ho notava. S'havia tallat bastant la barba. Semblava el patró d'aquelles quatre parets. També duia la samarreta verda de l'home que havia matat el dia d'abans, i això em va inquietar. Vaig vore que havia agafat la meua llibreta i el llapis, que els havia deixat al costat de la porta. Tot al voltant de la casa estava ple de bassals i terra encara humida.
"¿Te'n recordes quan no teníem casa?", em va dir el meu germà quan em va vore aparéixer, arrancant la navalla del tauler que havia recolzat a la paret.
I la veritat és que jo ho recordava, com també recordava els temps anteriors, quan sí que la teníem, i disposava d'una habitació, i música, i amigues a qui ja no voria.
"¿I si alguna vegada torna l'ama?"
"No tornarà", va respondre segur. "A més, els seus amos som ara nosaltres... I qualsevol propietat en algun moment va ser un robatori..."
Va allunyar-se'n uns passos, em va fer un gest perquè m'apartara una mica, vaig obeir, i va tornar a llançar. Al centre. No havia acabat d'entendre el que havia dit. ¿Era possible que tots fórem d'una manera o una altra uns lladres?
"¿Ja no anirem a Nova Núrem? ¿Ens quedarem ací?", vaig preguntar amb indissimulada il·lusió.
Va posar els braços en ansa. Va mirar al cel primer i va arronsar els muscles després.
"Hem d'anar a per aigua", va dir mirant-me. "Això és el que sé. La del dipòsit només l'hauríem de beure si no hi ha més remei... Així que buscarem la font del mapa... No deu estar lluny. A una mitja hora de camí, calcule. Potser menys. I he trobat fil de palomar i se m'ha ocorregut una cosa..." Va anar cap al tauló i va agafar la navalla i la va plegar. "Però això potser demà. I saps què?", va dir una mica juganer. "Me'n vaig a tornar a dutxar", i va fer un saltet i se'n va anar al darrere.
Definitivament li havia sentat bé la pluja. I no havia dit que no, potser ens quedàvem allí. Vaig recollir la llibreta, curosament deixada al costat de la porta, i la vaig fullejar. En l'última pàgina, només esbossada però igualment preciosa, havia aparegut dibuixada la nostra nova casa.
No ens vàrem entretenir. Calia haver tornat del brollador abans que el sol escalfara massa. Vàrem desdejunar de nou una mica de tot, i ens vàrem obligar a posar ordre en el rebost aquella mateixa vesprada.
Buidàrem la motxilla del meu germà i l'omplírem de tot allò que poguera ajudar-nos a transportar aigua neta. Jo patia, perquè no volia allunyar-me mai més de la meua llibreta, i sense dir-li res la vaig deixar al fons de la motxilla, al costat de la meua pedra blanca, per si no podíem tornar.
Segons el mapa la font devia trobar-se en direcció nord, just a esquenes de la casa, on el bosc s'espessia. Vàrem saludar les gallines, i em va semblar fins i tot que la nostra amiga del primer dia ens reconeixia.
"Els hauríem de posar nom", vaig dir ja caminant.
"¿A les gallines?", va contestar. "No ho faces. No voldràs que el tinguen si un dia ens les hem de menjar..."
La resposta em va entristir, encara que sabera que, com sempre, tenia raó. Però tampoc en això vaig fer cas i vaig començar a pensar en algun nom adequat per a la gallina fosca. Almenys ella sí que n'havia de tenir un. A més, sempre n'hi hauria cinc més per menjar-nos abans.
El meu germà em precedia, amb la seua nova corbella a l'esquena, enganxada al cinturó. Intentàvem caminar ràpid, però el terra encara estava humit, i a la sola de les nostres botes desgastades s'enganxava un fang que ens dificultava el pas, i el feia més fatigós. Jo tenia els peus una mica més descansats, però les meues botes estretes continuaven molestant-me, sobretot a la punta. No sabia com me les apanyaria a mesura que jo continuara creixent.
Quan ja portàvem una bona estona caminant vàrem abandonar a poc a poc el bosc, que s'estenia a la nostra esquerra. Ens aturàrem perquè el meu germà repassara el mapa i el paisatge al nostre voltant. A mi totes aquelles muntanyes baixes, aquelles pedres i arbres i esbarzers i matolls no em deien res, només que estàvem allunyant-nos de la casa i que cada pas en dificultava una mica més la tornada.
"Devem estar ja a prop", va dir escodrinyant amb la mirada l'horitzó. I per un moment, amb aquella postura i aquella barba retallada, em va semblar estar veient el pare, el pare quasi sempre seriós dels últims mesos que ja no seguia les cada vegada més escasses bromes de la mare. No els havia vist la semblança física fins aquell moment, i això em va confondre, com si haguera tornat al passat o el passat haguera vingut a nosaltres. Va ser estrany, perquè no em va agradar aquella sensació, però al mateix temps em va alegrar tenir-la.
Continuàrem caminant, i efectivament, després d'uns minuts més intuint una senda que com a tal no existia, començàrem a sentir el raig d'aigua.
"Vinga, corre", em va animar el meu germà (¿el meu pare?) accelerant el pas.
La font amb prou forces era una canonada de ferro incrustada en una gran roca que semblava sobresortir de la mateixa terra. El meu germà em va abraçar i me la va mostrar com si d'un tresor es tractara. No en queia massa aigua, però sí la suficient, i era clara i neta com l'aire que el dia anterior ho havia banyat tot després de la tempesta.
El raig queia sobre un bassal xicotet que després es perdia entre unes pedres en un intent de rierol. Al seu voltant havien proliferat un grapat de joncs i algunes plantes diferents de les que havíem vist en el trajecte.
Tot i això, no ens permetérem distraure'ns. Vàrem traure totes les botelles i cantimplores que teníem. Calia ajupir-se per tal de poder embocar-les. Això ho feia el meu germà. Jo li les passava primer, i les guardava després quan me les tornava plenes a vessar i l'aigua es sentia fresca, i en bevíem amb tant de recel que ens relliscava comissura avall.
Això ens agradava. I ara, anys després, se m'ocorre que, com els ocells, també l'aigua és lliure i difícil de retindre amb les mans, sempre troba el seu camí, i amb una mica de fúria desborda barrancs i rieres. A tots ens agradaria ser també aigua: lliures, amarar els que estimem amb la nostra presència i al mateix temps deixar-los capbussar-se fins al fons del nostre cor.
Quan ja estàvem a punt d'acabar, però, sentírem unes veus. Algú parlava a l'altra banda del bassal i s'apropava a nosaltres. Vàrem mirar-nos. Ràpidament i en silenci vàrem recollir-ho tot i quasi a quatre potes ens allunyàrem d'allí fins arribar a una altra roca gran mig endinsada en la terra. Ens n'ocultàrem al darrere.
Les veus, o la veu, entretant van anar fent-se més clares. Només ens havíem allunyat uns trenta o quaranta metres de la font, però era impossible anar més enllà sense exposar-nos completament, perquè el bosc encara quedava a uns minuts i fins allí tot era camp obert. Només ens quedava contenir la respiració.
"Tu això no ho saps, què has de saber!", vaig poder distingir. "Després et lamentaràs, ja et dic jo que et lamentaràs... T'estic fent un favor, i com abans te n'adones, millor per a tu..."
Estirats a terra, el meu germà em va fer un gest perquè em quedara quieta, mentre ell s'abocava molt a poc a poc a mirar.
"No ens agraden els lladres, a ningú no li agraden els lladres... i tu ara mateix estàs robant... I jo estic ací per gent com tu, per delinqüents, terroristes com tu..."
"El veig. Només n'hi ha un. Està parlant a soles", va murmurar el meu germà, i va tornar a ocultar-se al meu costat. "És un Cos Lliure..."
Aquelles paraules em van gelar el cor. Sabia que no tenien pietat, anaven a la caça de persones que no acataven les lleis del Gran Canvi. A voltes per una recompensa; a voltes, com deia el meu germà, pel simple gust de fer mal.
"Has tingut sort que siga jo qui et trobe...", continuava aquell. "Has tingut sort. Un altre ja t'hauria matat..."
"¿Què fem?", vaig preguntar amb un fil de veu.
"Res", respongué. "Esperar. Durà com a mínim una pistola... Els les donen els del govern..."
Jo no acabava de respirar bé, i el cos se m'havia començat a engarrotar, com si a poc a poc m'estiguera convertint en una estàtua tremolosa, freda i suada.
Aleshores aquella xerrameca inesgotable va deixar pas al silenci. Un silenci dens com la por. El meu germà agafava amb força la corbella. El vaig mirar esperant alguna resposta. Però ni tan sols em mirava. Lentament va tornar a traure el cap per fer-hi una ullada, instantània, per de seguida tornar a ocultar-se.
"Està inspeccionant el terra que hem xafat allí..."
De nou tornava a sentir els seus pensaments en marxa, la seua mandíbula tensa, el càlcul de les diverses opcions i perills.
No sabia què ens podia passar si ens enxampava aquell animal, però no era difícil d'imaginar: el dolor, potser la mort, potser el retorn al Campament, la reeducació, que en deien, i després una altra nau on fabricaríem objectes baratíssims per als propietaris de les ciutats, un altre pou. Cada opció pitjor que l'anterior. Quina avinentesa ens podria salvar.
I tot seguit, un soroll diferent ho va fer: salvar-nos. Teníem un nou convidat. Un porc senglar gran i marró ens mirava encuriosit a uns metres de distància. Era lleig i innocent. Potser s'havia perdut. Va grunyir una mica, un grunyit agut que era més una demanda d'ajuda que una amenaça, i aleshores un tret sec ens va sobresaltar. PUM. PUM. Un altre. PUM. Un petit estol d'ocells va abandonar un arbre. El porc va tornar a grunyir i va eixir corrent en direcció al bosc.
"Merda!", va cridar al Cos Lliure. "Mala bèstia...!"
Havia fallat. I tanmateix, el so d'aquells trets semblava multiplicar-se en l'ambient, com un eco mut, soterrat.
"Et tinc ganes, a tu i als teus...!"
Les dents em cruixien, i un parell de llàgrimes grans em caigueren per les galtes. El meu germà, estàtic, semblava estar fent un compte enrere. Deu, nou, vuit, set...
I aleshores la veu va començar a allunyar-se.
"Em faré uns bons pernils amb vosaltres, amb tu i la teua família...", va dir, el so de la seva veu ronca començava a ser confús... fins que moments més tard amb prou forces vaig distingir res.
El meu germà va sospirar com si fera segles que continguera la respiració. El compte enrere s'havia aturat, però va deixar passar encara uns instants abans de tornar a abocar-s'hi. Ho va fer, em va mirar, i va somriure.
"Un minut més i el cor m'ix per la boca...", i no sé per què va tancar els ulls i va bromejar. "Ja li donarem les gràcies al porc d'alguna manera..."
Vàrem esperar uns minuts, fins que els dos ens tranquil·litzàrem. Al cel, els ocells espantats pels trets reaparegueren i es perderen entre unes branques. De nou sentia enveja de les seues ales.
"¿Quins pardals són eixos?", vaig preguntar.
El meu germà també els havia seguit la pista.
"Són pinsans, crec. Tenen el pit castany i el cap blau... Són preciosos... I segur que se'n riuen de nosaltres perquè no sabem volar..."
M'havia llegit el pensament.
No tardàrem massa a posar-nos en camí. El sol ja estava bastant alt, i nosaltres, de seguida que arribàrem al bosc i les seues ombres, començàrem la baixada. Jo mirava sobretot el terra, per tal de no caure, però de vegades creia sentir algun soroll o imaginava algun animal i em girava a banda i banda o a la meua esquena, per por que aquella bèstia humana ens seguira.
"¿Avui plourà?", vaig preguntar-li al meu germà per canviar de tema.
Va alçar la vista sense aturar-se i va fer una ullada al cel entre les branques.
"No crec. No ho sembla..."
Jo vaig tornar a mirar cap a dalt, i en efecte no s'hi distingia cap núvol.
I aleshores vaig caure. Vaig ensopegar amb una branca o una arrel i vaig anar a topar de morros contra el terra. Les mans amb prou forces van esmorteir el colp, i vaig sentir el sabor del fang ressec en olorar-lo. Al principi no vaig sentir dolor. Només després, com una cremor dura a la cara i als palmells de les mans.
"¿T'has fet mal?", em va preguntar el meu germà, amb un genoll a terra.
"No, no, estic bé", vaig mentir sense alçar-me. Amb el costat esquerre de la cara encara adormit.
Vaig mirar-me la mà, ferida i bruta. I darrere d'ella, nugat en un matoll, un llaç de tela blanca.
"Hi ha una cosa...", vaig dir.
El meu germà no entenia.
"¿Què passa?"
"Allí", vaig assenyalar amb la mà adolorida.
El meu germà va girar-se, i va fer uns passos seguint el meu dit. Vaig incorporar-me una mica. Havia caigut en una mena de bifurcació de sendes de la qual no ens havíem apercebut abans, difuminada pels matolls.
Algú havia passat per allí i volia que ho sabérem.