CAPÍTOL 5
DIMECRES (5 de març)
Quan la porta de casa s'ha tancat, d'alguna manera hem temut que fora per a sempre. El pare ha girat dues vegades la clau, i després ha passat la cadena del forrellat, i ha dit que si tot anava bé, en unes setmanes tot acabaria, i que no teníem de què preocupar-nos. No sé si ho ha dit perquè realment així ho creia, o perquè ens intentava tranquil·litzar. En qualsevol cas, ningú de nosaltres ho està, de tranquil, ni el tete, ni la mare, ni jo.
Eren les vuit de la vesprada i a fora encara hi havia un últim raig de sol, com un suc de taronja sobre la ciutat, però com que el pare també acabava de baixar les persianes pràcticament del tot, a penes el podíem vore. Si haguérem apagat els llums, la casa hauria quedat entre ombres, com en un dels relats de por que ens feren llegir a classe l'any passat.
Els qui manen, com els diu la mare, no han obligat a baixar les persianes. Diu la mare que el toc de queda no obliga a això, només a no eixir de casa, a no eixir de casa i a esperar. Però el pare opina que estarem més segurs si les persianes estan tirades de nit i potser també de matí, perquè és millor que ningú no ens veja, perquè la gent que no té res a fer sempre pensa a molestar els altres.
El Gran Canvi és el que ha portat tot això. Jo no entenc massa bé què significa, i no sé si ho saben els pares (potser en realitat ningú no en sap res, perquè si ho saberen no estaria tot un país tancat a casa seua.) però des que començaren a sentir-se eixes paraules per la tele el ben cert és que tot està canviant. A pitjor.
Els pares fa setmanes que no fan més que remugar en veu baixa quan posen les notícies, i al final sempre acaben per llevar-les, perquè tot és mentida i diuen que el president i la seua colla d'homes foscos ens duran a la ruïna.
A l'escola tothom en parlava des de feia setmanes, també, però ningú en treia res en clar. Al final, la majoria, tots, només repetíem el que sentíem a les nostres cases: "Això és perquè tots puguen treballar", deien uns. "És per acabar amb els ganduls", deien altres. "Segur que hi haurà una guerra...", va dir el Guillem, i la Berta i jo ens vàrem espantar.
Les mestres acabaven sempre per intentar distraure'ns, i fer que jugàrem a qualsevol cosa, amb la pilota o la corda o fer deures de llengua i matemàtiques. Però ja no som tan menudes, i veiem el que passa, que són coses noves i gent diferent pel carrer, amb uniformes blaus i verds, i metralladores i pistoles en les mans, i un helicòpter que no deixa de volar i volar.
La mare havia sigut la més tranquil·la en tot este assumpte fins ara. Al principi només feia que repetir que tots exageràvem, que tot acabaria per passar, com el que diu ara el pare, però creient-s'ho de veritat. Però després deixaren de venir xiquets a classe i també alguna mestra, i ara alguns veïns ja no ens saluden i el seu semblant ja no és el mateix. Tan alegre que estava sempre la mare, ara se li nota en la cara que no diu tota la veritat, com quan jo intente dir-li que he acabat tots els deures però no és així i m'ho nota.
En dies, totes les cadenes de televisió i la cadena de ràdio que sentim a casa ja no parlaven d'una altra cosa: el Gran Canvi i alguna cosa de les fronteres. A classe hi havia un xiquet, l'Amín, que deia que els seus pares volien anar-se'n a un altre país quan fora possible, que tenien fins i tot les maletes fetes. Jo li vaig dir que no podrien per la policia i això de les fronteres, però un dia ja no va tornar.
El president i els qui manen estan a tota hora parlant, dient-nos que està tot controlat o a punt de controlar-se, que només han de preocupar-se els terroristes i tots aquells que no volen contribuir al benestar del país, que el signe dels temps és inevitable i que el futur ens crida a tots, ho vulguem o no. El Gran Canvi.
El pare ha tancat la porta i tots quatre ens hem quedat mirant-nos, sense saber massa bé què fer, com si esperàrem instruccions.
"¿Voleu que posem una pel·lícula?", ha dit aleshores la mare.
"Mireu la tele un poc, sí", ha contestat mon pare acariciant-se la barba que ha començat a deixar-se "però una pel·lícula o una sèrie, no a eixos fills de puta...", i se n'ha anat a la saleta i el meu germà li ha anat al darrere.
Ell no parlava abans així. Deien que volien repassar els papers on el pare ha planificat la setmana amb llistes de tot tipus: noms de familiars, veïns, adreces, telèfons d'emergència. Diu que entre tots hem de cuidar-nos...
Potser també nosaltres estem en la llista d'algú.
A la tele, hem trobat una sèrie de policies (dels bons, dels que no fan por i no et peguen perquè sí). La mare ja l'havia vista, però ens hem quedat igualment veient-la, perquè també ha dit que estava farta de gent nerviosa intentant tranquil·litzar-nos.
En un armari tenim dues grans caixes de cartró plenes de pasta, arròs i llaunes de tot tipus. I llet en pols, i ColaCao, i pa a llesques, i ous, i més coses que segur que la mare ha pogut comprar, perquè també ha sigut previsora. Fa temps que ha anat acumulant una mica de tot. I fa una setmana, quan el govern va insinuar que el toc de queda permanent "estava sobre la taula" i va parlar dels Campaments de Treball i de les Ciutats Lliures, ella va dir que nosaltres ja teníem quasi tota la feina feta.
Feia dies que ja no hi havia classe, i quan l'acompanyava al carrer impressionava vore els policies a les portes dels supermercats, armats fins a les dents, o les sirenes i les camionetes blaves que anaven contra una gent amb pancartes. Hi hagué alguns assalts a camions de repartiment i a alguns magatzems, això van dir a les notícies, va haver-hi incendis i aldarulls, però ara ja no se'n parla.
"La fam no té llei", diu sovint el pare estos últims dies. I també diu que ningú no pot obligar-lo a pagar per l'aire que respirem ni per passejar pel carrer, que l'aire i els carrers són de tots, i que és de bojos pensar el contrari. Però diuen que el govern ho ha venut tot als rics i que les factures començaran a arribar els propers dies, i diu el pare que les trencarà, que ni ell ni ningú poden col·laborar en eixa injustícia, però el tete diu que tot pinta molt negre i que ens hem de preparar per al pitjor, perquè açò encara no és el pitjor.
Han dit que per ara hi haurà telèfon, aigua i llum. Però el pare no se'n fia, i fa dies que va trobar un grapat de piles per a les llanternes i la ràdio. Digué que no havia sigut fàcil, que com que al barri ja s'havien acabat va haver d'aconseguir-les al treball, d'un client de qui diu que és amic. Això em va estranyar, perquè jo als pares no els conec amics. Sempre que parlen d'un amic és per contar anècdotes de fa molt de temps, sovint d'abans que el tete i jo nasquérem.
Em pregunte si em passarà això també a mi amb les meues amigues, si quan acabem el col·le i l'institut la Berta i jo deixarem de parlar, per exemple. Espere que no, perquè no hi ha ningú més divertit que la Berta, ni tampoc tan pacient.
No sé si podrem parlar estos dies, la Berta i jo. Espere que sí, perquè vull que estiguen tots bé a sa casa. Fins i tot han convençut els seus iaios per estar-se tots junts, encara que no sé com s'ho acabaran de fer per estar set persones en una casa. Ella em va dir que dormiria en un matalàs menut, al terra, amb la seua germana. A vore si ens podem trucar.
Quan ha acabat la sèrie de policies, la mare ha apagat la tele i ha dit que era hora de preparar el sopar. Jo l'he ajudada, i entre les dos hem fet uns entrepans de sobrassada i formatge que després ha escalfat una mica, i una amanida de tomata.
"És important estar ocupat", ha dit el pare quan ja estàvem els quatre a taula. "Una persona ociosa acaba per deixar-se." No estava de mal humor, no ho crec, però ho deia com una advertència.
"Però podem estar ocupats i passar-ho bé al mateix temps, ¿no?", li ha contestat la mare intentant somriure. Però ningú més no ho ha fet. El pare ha dubtat una mica, i el tete... el tete està sempre seriós últimament.
"Supose que sí", ha respost el pare, i ha continuat sopant.
Li agradaven els entrepans, perquè de vegades es llepava els dits abans de netejar-se'ls amb el tovalló, i això em feia gràcia perquè en aquells moments era com un xiquet.
En acabar de sopar ha trucat la iaia i ens ha dit que estava bé i que s'havia fet una truiteta a la francesa. Quan m'he posat jo al telèfon m'ha dit que tenia ganes que passara tot açò per anar amb mi al parc i donar-me una xocolata. De vegades em sembla que la iaia es pensa que encara soc una xiqueta. I potser ho soc, però ja no tant. Ho note, que ja no tant. Però no li dic res, perquè la vull molt i sé que ella també m'estima molt, potser fins i tot encara més que jo a ella.
Els meus pares i el meu germà s'han posat a vore la tele de nou, una altra pel·lícula, i jo he anat a la meua habitació a llegir una mica.
Aleshores, he sentit un soroll. La finestra de la meua habitació dona al celobert de l'edifici. Baix del tot, tres pisos més avall, hi ha una terrassa plena de plantes on de vegades apareix un home vell amb una mànega d'aigua. No entenc massa bé com és que no se li moren, perquè només a l'estiu hi arriba el sol. Però quan he mirat no he vist res. El meu devia ser l'únic llum encés. Per comprovar-ho l'he apagat i he tornat a mirar. Només he vist una mica de claror al pis de dalt, i he pensat que devia ser la Laura.
També va amb mi a l'escola. És un any major, i sé que es diu Laura perquè les nostres mares es coneixen. Però ella i jo no som amigues. Ens saludem si coincidim al portal quan entrem o eixim, i ja està. Ella té un altre ritme, li agrada vestir quasi sempre amb xandall i va amb monopatí a l'escola. Només ella i un xic que ja està en l'últim curs fan això, i a mi em sembla molt guai perquè a ella no li importa el que els altres puguen dir, no com a mi, que sempre tinc vergonya. Però també sembla un poc malota, i això ja no sé si m'agrada tant. No sé si el Gran Canvi permetrà els patinets.
Ha sigut aleshores que he decidit començar a escriure-ho tot, se m'ha ocorregut de sobte, perquè he pensat que com havia dit el pare, era una bona manera d'estar ocupada, i també perquè encara que acabe de fer només onze anys, sé que estos dies són dies importants i vull tenir un record que em dure per a sempre.
He anat al menjador ja amb pijama i els he dit bona nit als meus pares i al tete que, ara sí, veien les notícies, que de nou treien al president i als seus homes foscos. La mare també m'ha desitjat bona nit somrient, i el pare ha mogut la mà, i jo he tornat al llit i m'he posat a escriure ací mateix, il·luminada per la llanterna que em compraren l'any passat per anar de campament amb la classe. Però ja n'hi ha prou. Tinc son, i una mica de por. Hi ha algú a l'edifici que està plorant des de fa mitja hora, és un plor que s'entretalla amb laments que no sé distingir i m'angoixa molt, però no és la Laura, això sí que ho sé distingir, i el seu llum ja no està encés.
Bona nit.