CAPÍTOL 4
Va netejar-se la cara amb aigua del dipòsit. No tota aquella sang era seua.
M'ho va explicar tot recolzat a la paret. Havia despertat en sentir un moviment al seu costat. Al principi havia pensat que era jo, i per això no havia obert els ulls de seguida. Però aleshores una tos el va alertar, i va vore a un parell de metres, dempeus, un home d'esquenes amples, de l'edat dels nostres pares, també amb barba, i amb una corbella a la mà.
"¿Era ros?", el vaig interrompre.
"¿Ros? ¿De cabells rossos?", va intentar recordar. "No ho sé. No. Crec que no."
"Al matalàs hi ha cabells rossos, o clars..."
Va continuar buscant en la seua memòria, però no hi va trobar una certesa. Com tampoc havia trobat la navalla al seu costat. L'home havia llançat una ullada ràpida a la caixa de galetes i tot seguit a la motxilla gran, de la qual sobresortien alguns dels queviures que havíem agafat el dia anterior. De manera automàtica s'havia abalançat sobre el meu germà, brandant la corbella.
"Només se'm va ocórrer llançar-li terra a la cara i rodolar."
Això havia salvat la seua vida. Probablement també la meua. L'home havia quedat encegat per un moment i el meu germà havia pogut incorporar-se. Va poder agafar una pedra. L'home tallava l'aire amb la corbella per defensar-se mentre es fregava amb l'altra mà els ulls. El meu germà aleshores encara pensava que estava front a l'amo de la casa i que era inútil negociar res amb ell. Li havíem robat menjar i segurament estaríem disposats a tornar a fer-ho.
"Però ara pense que no era ell", em va dir. "L'amo durà l'escopeta que ahir no vàrem trobar."
Així que no es digueren paraula. S'havien mirat. Tantejat. El meu germà potser sabia que només tenia una oportunitat amb aquella pedra, i tal vegada per això va decidir no llançar-la. S'hi va llançar ell, però amb l'astúcia de fer-se un pas enrere just en el moment que l'home descarregava el braç amb la corbella, que li va esquinçar la samarreta. Va ser aleshores, que amb la pedra a la mà va colpejar-li el cap.
No va voler donar-me detalls escabrosos.
"Ara és mort. Allí, amb les nostres motxilles."
Va llevar-se la samarreta trencada, deixant a l'aire un tors prim on els ossos començaven a dibuixar-se sota la pell. Però no estava malferit. Va tornar a la dutxa per banyar-se també el pit i els braços i el coll.
"No crec que fora un Cos Lliure tampoc, no anava de negre...", va reflexionar. "Només un desgraciat com nosaltres..."
Jo simplement el mirava. Avergonyida i poruga una altra vegada.
"Ens quedarem a la casa", va dir aleshores. "Serà més segur, encara que torne l'amo...", i aleshores, segurament recordant la roba de la maleta que li havia ensenyat, va afegir: "O l'ama."
Va eixir del cubicle i abans de tornar a posar-se les restes de la seua samarreta va mirar el cel.
"A més, és possible que esta vesprada tinguem tempesta."
Jo vaig seguir la seua mirada... Però només vaig vore un núvol, menudet i compacte, viatjant solitari cap a l'est. Cap ocell.
El meu germà es va ajupir per mirar les gallines, que feien voltes investigant el terra, mirant en totes direccions, alienes a la seua pròpia existència.
"Supose que estan ací per protegir-les del sol, però estarien més segures en la part de davant", va dir. "Les controlaríem millor..." I aleshores va alçar el tauló que les cobria i va posar-hi el braç a dins... per assenyalar-me un ou que jo no havia vist. "I els tindríem més a mà", va dir mostrant-me'l.
Jo no el vaig voler agafar. Tenia por de trencar-lo.
Vaig seguir el meu germà, que volia tornar al lloc de la baralla per recollir les nostres motxilles. Jo tenia tanta por d'acompanyar-lo com de quedar-me a soles, però ell va dir que no hi havia discussió sobre el tema, que jo no tornaria a quedar-me a soles. I això em va tranquil·litzar.
Hi anàrem en silenci. Hi havia molta llum, i de vegades m'havia de posar la mà a mode de visera per tal de no enlluernar-me.
El bon oratge mai no dura per qui viu al ras. Quan no fa fred, fa calor; quan no plou, fa vent; o hi ha massa soroll o massa silenci. Només quan va arribar el Gran Canvi (i la nostra desgràcia) vaig adonar-me de tot això i vaig entendre les desenes de persones sense sostre que havia vist als carrers al llarg de la meua jove vida, sense que mai els haguera prestat atenció. Ara nosaltres érem com ells i, encara que no sabia ordenar del tot els meus sentiments, crec que el que millor els definia era el penediment i la vergonya.
Arribàrem al nostre campament improvisat. De seguida vaig vore el cos, brut, estés a terra. El meu germà va fer una petita inspecció dels voltants. Jo me'n vaig quedar a uns metres. No sabia si mirar-lo o no. Però una veu dins de mi (la meua) em va dir que allò era un tràngol que havia de passar.
Estava boca amunt, amb el cap girat ple de sang i la cara destrossada, amb una mena de tràgica ganyota a la boca. Duia dos o tres samarretes al damunt, verdes, velles i trencades. Podria haver sigut qualsevol, i em vaig preguntar si també nosaltres tindríem aquell aspecte quan morírem. No era el primer mort que tenia davant de mi, però sí el primer a qui li veia el rostre de manera clara. Un rostre immòbil i trencat fa la mort més real... i més trista. Vaig intentar fer-me forta.
"¿L'haurem de soterrar?", vaig preguntar sense llevar-li la mirada del damunt.
"No", va respondre el meu germà. Es va apropar a ell i el va començar a despullar amb una brusquedat que em va semblar innecessària. "Si el deixem ací", va dir, "pot servir d'advertència a algun visitant despistat... Està bastant lluny de la casa, ni notarem la seua presència..."
A mesura que li'n treia cada peça, jo intuïa que quedava encarregada de transportar aquella roba i aquelles sabatilles desgastades que segons el meu germà, més prompte que tard ens podrien ser útils.
"¿M'has agafat coses de la motxilla?", va preguntar aleshores, regirant-la.
Jo vaig negar amb el cap.
"¿On tens la teua?"
Vaig mirar al meu voltant. Una mica apartada, entre unes branques hi havia la meua llibreta, però ni el llibre ni la meua motxilla es deixaren vore. Havien desaparegut.
Ens miràrem de nou, i els dos vàrem entendre.
Acabàrem de recollir ràpid i, ben atents, ens dirigírem a la casa.
"Sobreviure és estar atent", repetia sovint el meu germà des que els pares ja no estaven. "Al que fas tu. A fer-ho bé. Però també estar atent als altres."
Jo sempre intentava estar atenta, vigilar el meu voltant, notar les coses estranyes. Però més d'una vegada, quasi sempre, havíem marxat d'algun lloc abans que jo m'adonara de res perquè al meu germà li havien donat mala espina les mirades o els moviments o l'expressió d'algú uns barracons més enllà, per exemple, o perquè a la fàbrica algú se'ns havia apropat sense motiu aparent, o per demanar-nos ajuda. I així, la nostra vida al Campament va convertir-se en una incessant fugida en cercles, on allò diferent i desconegut era sempre una amenaça.
Entràrem a la casa, hi vàrem fer una ullada de reconeixement, i en barràrem l'entrada.
El meu germà no entenia que la porta no tinguera un forrellat i una clau. Va dir que calia vigilar, que l'acompanyant podia aparéixer en qualsevol moment, i tan sols desitjava que no fóra l'amo de la casa perquè nosaltres només teníem una navalla, algun ganivet i una corbella per defensar-nos.
"I això no és res front a una escopeta."
Caminava nerviós dins de la casa, pensant com organitzar-nos front a l'amenaça. I feia cruixir el terra i m'alterava el cor. No deixava de mirar per les finestres. Agafava la corbella com abans la navalla, seia en un tamboret, s'alçava, feia uns quants passos per la sala, es feia els cabells cap enrere amb la mà esquerra, i tornava a la cadira, a mirar cap a fora, on la llum del sol ara es veia apaivagada per algun núvol.
Les alegries i els somriures del matí s'havien esvaït del tot, i tornàvem de nou a estar seriosos i preocupats: atents.
Passats uns minuts, qui sap quants, em va demanar que preparara alguna cosa per dinar.
I aleshores, regirant entre els pots de llegums i conserves, vaig sentir que jo de nou era com la poregosa Anna del meu llibre, i que aquell llibre ja no el podria llegir mai més. Vaig sentir que tota la foscor del món queia sobre mi, perquè no sabia quin menjar agafar per no equivocar-me, per no ser una altra vegada una càrrega, i que no sabia què podia fer perquè l'alegria es prolongara, com deia la mare, que tampoc ella no estava ni tornaria a estar.
Vaig començar a plorar en silenci, angoixada per tot el que no sabia fer i tot el que ja no tenia. I vaig acabar asseguda a terra, recolzada a la paret, avergonyida, amb la cara enfonsada entre els braços plegats, com un cabdell, sense poder evitar unes llàgrimes que queien i queien per les meues galtes. Estava molt cansada de tenir por, de tenir fam i set, de caminar d'un lloc a un altre, de no saber si qualsevol decisió era un error.
"Vull anar amb els pares...", crec que vaig dir.
Aleshores va venir a trobar-me el meu germà. I vaig notar que s'ajupia davant de mi.
"Vull que tornen els pares..."
"Porqueta...", va dir ell en veu baixa.
Jo no deixava de plorar, però vaig allargar una mà cap a ell, com feia sempre la mare. I ell me la va agafar primer, i me la va besar i me la va posar sobre la seua barba desordenada.
"Ho sent...", va dir. "¿Em sents? Ho sent... Sent no donar-te la tranquil·litat que mereixes..."
I amb el cap baix, sense el valor de mirar-lo, vaig cedir i vaig abraçar-lo. Com quan el pare em va dir que tot estava bé i em va abraçar l'última nit que el vaig vore.
"No et muigues", li vaig demanar. "No et muigues..."
"Com m'he de morir, si només tinc dèsset anys...", em va dir forçant-se a riure. "Només moren els vells i els estúpids... i nosaltres no som ni una cosa ni l'altra..."
Jo també vaig riure, però de veritat, i em vaig eixugar les llàgrimes de manera maldestra. I just aleshores vàrem sentir un tro.
Ell em va mirar alegre, assenyalant l'exterior, com si estiguera content d'haver encertat amb la seua previsió. Vàrem mirar els dos per la finestra. El cel s'havia entapissat de núvols, i l'aire agitava les fulles dels arbres.
"Mira, la pluja s'ho endurà tot", va dir. I en efecte, de seguida començaren a caure unes gotes ben grosses que en qüestió de segons varen canviar el color de la vesprada. Plovia a bots i barrals, i a través de la porta, de les finestres clivellades, va començar a filtrar-se l'olor de la terra humida que tant m'agradava: la petricor, com en deia la mare.
"Vine", va dir-me agafant-me de la mà.
I ens vàrem aixecar i per a la meua sorpresa vàrem eixir a fora. Quina frescor! Aquell vent i aquella pluja netejaren tot de dalt a baix, també a nosaltres. Les muntanyes més llunyanes havien desaparegut rere la cortina d'aigua, i jo, ja ben xopa, mirava els arbres agitats i vidriosos, els núvols foscos, els trons màgics que havien canviat el paisatge, fins que el meu germà em va llançar rient una bola de fang. Vaig quedar de pedra al principi, però després el joc es va apoderar de mi i li la vaig tornar, i no féiem més que embrutar-nos i netejar-nos amb els trons com a música de fons, que cada vegada eren més intensos i pròxims, però que no ens feien por, perquè teníem una casa i ens teníem mútuament, nosaltres dos.
Acabàrem en calçotets i braguetes, ja dins, al costat de la finestra, amb el meu mocador del cap assecant-se, com la resta de la nostra roba, per fi frescos després de tants dies de sol, bevent i menjant del rebost com en un dia de festa. I jugant a les paraules encadenades, que era un joc que m'agradava molt, encara que el meu germà quasi sempre em guanyara.
Després, deixàrem caure el matalàs de la manta plegada i el posàrem just a tocar de la porta perquè el meu germà passara allí la nit corbella en mà.
Per la meua banda, ja a l'entresolat, amb una lleu claror, vaig retrobar en un raconet la pedra blanca del matí, amb el seu petit forat, i me la vaig quedar, i vaig mirar de nou per la finestra, les últimes gotes i els llamps al fons.
I per un moment tot va tornar a fer olor de vacances.