CAPÍTOL 3
Una vegada ens quedàrem la mare i jo una mica a banda, mentre el pare i el meu germà escodrinyaven i assenyalaven l'horitzó des d'un mirador. Va ser en una de les nostres últimes excursions. Feia una mica de fred, i a l'escola i a la televisió tot eren rumors del que estava per arribar. La mare ja no estava tan alegre com de costum, i de vegades se m'apropava i m'abraçava i em besava fort les galtes, sense motiu.
El pare i el meu germà es deien coses que no podíem sentir. Potser era una de les seues converses que semblaven discussions... però que no ho eren.
"Estan contents d'estar ací amb nosaltres", va dir la mare mirant-los. "I jo d'estar amb ells i amb tu, tots junts... ens hem de cuidar", i va fer una pausa i em va agafar la mà, com feia sempre que volia tranquil·litzar-me. "¿Però saps una cosa? Hem d'aprendre també a cuidar-nos per nosaltres mateixos, per nosaltres mateixes..."
"Jo et cuidaré a tu", li vaig dir.
Ella va fer un somriure trist i breu, quasi una ganyota, i em va prémer els dit.
"Això ja ho sé... Però cuida't tu primer. Qui no està bé no pot ajudar..."
Vaig recordar aquella conversa camí de la casa, perquè sabia que per ajudar el meu germà, el primer que havia de fer era estar jo atenta, que no em passara res. El sol ja estava ben alt. Em sentia suada, amb el mocador del cap una mica humit, els pantalons escalfant-me i la meua samarreta de tirants verda una mica banyada. A cada pas aixecava una grapat de terra i pols. Anava lenta, en part per aquell excés de prudència, en part perquè m'havia mentit i els peus tornaven a cremar-me.
I a més, també, potser, perquè no volia arribar de seguida. Com si en certa manera estiguera disfrutant aquella xicoteta aventura solitària.
Perquè sí, com deia mon pare i jo tenia anotat "la fam no té llei", però la veritat és que una llei sempre acaba per imposar-se. En el meu cas, la del meu germà, que s'imposava per protegir-nos a tots dos de la fam i de les altres lleis que mai no ens havien sigut propícies. Ni quan amb el Gran Canvi van crear les anomenades Ciutats Lliures, ni quan poc després acabàrem al Campament. Recordava les paraules dels meus pares tranquil·litzant-nos, dient-nos aquells dies que a nosaltres no ens passaria res. I si el meu germà insistia i començava a parlar del que deien a l'escola els seus companys, el meu pare tallava la conversa i deia que no calia preocupar-se, perquè ja estaven ells, el pare i la mare, per evitar-ho.
Ara els pares no hi eren i jo tenia por, però caminar en silenci i sola front a aquella casa, em feia sentir capaç de poder escriure també jo alguna llei bona per a nosaltres.
La casa era una mola quadrada de pedra ocre. El teulat, amb poc pendent, donava a un canaló que devia conduir al dipòsit que havia vist el meu germà.
Jo també volia vore aquell dipòsit, i volia vore les gallines i donar-los de beure, així que ni tan sols hi vaig entrar, sinó que vaig vorejar el mur lateral per buscar la part posterior, on encara hi hauria una mica d'ombra.
Com m'havia dit el meu germà, les gallines estaven en una gran gàbia arrambada a la paret. Estava coberta quasi totalment per un tauló prim, probablement també per protegir-les de la pluja. En un costat hi havia un forat estret, però potser suficient perquè haguera fugit la gallina del dia anterior. La vaig identificar, era una de les dos més fosques que n'hi havia. El meu germà la devia haver tornat a posar a dins.
Al costat, elevat sobre uns troncs, hi havia el dipòsit d'un plàstic translúcid. Tenia un pam d'aigua més o menys clara i dos dits de sediment. A l'altra banda, protegida per un tauler, i amb una fusta a terra, la rudimentària dutxa de què m'havia parlat el meu germà.
Vaig decidir aprofitar-la. Amb timidesa, com si tinguera por de fer-ho malament, vaig deixar la navalla a terra, i vaig obrir una mica l'aixeta. L'aigua fresca va caure lliure, lenta, constant, i em vaig netejar les mans i la cara, i després ja més confiada també els braços i una mica el coll. I per un moment vaig estar temptada de despullar-me i banyar-me tota. No ho vaig fer, però en qualsevol cas, feia setmanes que no estava tan neta.
Vaig tancar aquella aixeta. Vaig riure, no sé per què, i vaig agafar de nou la navalla.
Xopa encara, vaig omplir l'abeurador de les gallines, que de seguida es van amuntegar al seu voltant. Estaven contentes, i jo estava contenta de poder vore-les i quasi tocar-les. Si ens quedàvem allí jo volia ocupar-me d'elles i posar-los nom i recollir-ne els ous cada matí perquè desdejunara bé el meu germà.
Vaig girar-me, i darrere de mi va aparéixer un conill o una llebre avançant a xicotets salts. De sobte era com si tot haguera cobrat vida. Però una vida amable, no com la que estava acostumada a contemplar. Un saltet, i s'aturava. Un altre, i tornava a aturar-se. Movia el musell com si estiguera rossegant algun fruit, però allí no hi havia res per menjar. No em mirava. Estava com pensativa. Jo vaig fer un pas per apropar-me a ella, en silenci, i un segon, i em vaig aturar, i un tercer, i aleshores sí, va mirar-me un instant, i va eixir corrent amb grans salts per a perdre's entre els arbres i els esbarzers.
A Berta li agradava molt Alícia al País de les Meravelles, i aquell conill va fer que la recordara, i vaig pensar que ho hauríem passat molt bé juntes jugant en aquell bosc i en aquella casa. Però no vaig voler posar-me trista i vaig intentar espantar el seu record.
L'interior estava com l'havíem deixat la vespra, però ara hi entrava més llum i els detalls s'apreciaven. El terra cruixent i la taula de fusta eren el mateixos, però vaig vore millor el rebost de què m'havia parlat el meu germà, situat a l'esquerra, amb arròs i fideus i oli, i uns saquets de dacsa que vaig pensar que seria per les gallines. I el racó que feia les funcions de xemeneia i probablement de foguer de cuina, perquè sobre les cendres hi havia una graella rovellada, i al costat, en un moble que no vaig saber si era un tamboret gran o una taula menuda, una paella i algun plat de ceràmica, i dues tasses, i mitja dotzena de coberts desparellats.
Sentia curiositat per la persona o persones que havien viscut allí, les mans que havien tocat tots aquells objectes. Qui eren i què els havia passat.
I això em va dur a pensar en la nostra casa, la de veritat, on havíem viscut tant de temps. ¿L'habitaria algú ara? ¿Haurien pintat les parets, el racó on el pare feia xicotetes marques per vore com creixíem?
Vaig mirar al meu voltant. L'escala que duia a l'entresolat em va cridar de nou, i vaig decidir pujar-hi. Amb cura perquè no em caiguera la navalla, vaig agafar-me amb força a les barres laterals i de manera ferma vaig anar pujant esglaó a esglaó.
A dalt, em va inquietar més que intrigar la falta de paral·lelisme entre els dos matalassos. Un amb el cobrellit desfet i el coixí arrugat. L'altre amb la manta ben plegada, menys desgastat, sense rastre humà al damunt. Vaig apropar-me al primer i instintivament vaig mirar de nou per la finestra.
En una ocasió, vàrem anar tota la família a la muntanya un final d'estiu per fer una ruta d'un parell de dies. Jo la meitat del temps crec que me'l vaig passar protestant-li a la mare, mentre el pare i el meu germà sempre anaven més ràpids i ens esperaven asseguts en alguna pedra cada cert temps. Aquella nit dormírem en un refugi, i a mi em va tocar un lloc al costat de la finestra. Abans que s'enfosquira també aleshores vaig mirar a través d'ella el paisatge: unes muntanyes altes i verdes, fins i tot amb un pic nevat. El pare se'm va apropar i em va fer uns colpets a l'esquena.
"Això no ho tenim a la ciutat, ¿eh?"
Vaig agenollar-me sobre el matalàs desfet, i al coixí vaig trobar dos cabells rossos d'un pam de llargada, més o menys com els duia el meu germà.
A la meua esquerra, al racó oposat als queviures, vaig trobar a terra una maleta vella que el dia anterior, entre la foscor i les presses ens havia passat per alt. Pesava. Devia estar plena. Vaig arrossegar-la fins al centre de l'entresolat, perquè la llum de la finestra la il·luminara de ple.
Vaig obrir-la. Davant de mi varen aparéixer mitja dotzena de bragues, algun sostenidor, uns pantalons vaquers, samarretes, i alguns jerseis. Tot ordenat, però no massa ordenat. I regirant amb cura tota aquella roba de dona, vaig trobar també un saquet tancat amb un cordill. També pesava una mica. Vaig obrir-lo. A dins hi havia un grapat de pedres blanques, vuit o deu, quasi cilíndriques, però irregulars, algunes amb un forat estret al mig. Vaig agafar-ne una i vaig dur-me-la a un ull per mirar a través d'ella.
Aleshores vaig sentir el meu nom. Em vaig sobresaltar. La pedra em va caure. El meu germà em cridava fort des de la llunyania una vegada i una altra. "Irta! Irta!" Cada vegada més a prop.
"Estic ací! A la casa! A la casa! Estic dalt!", vaig cridar també jo.
Els crits desesperats del meu germà es repetien, i de sobte vaig sentir un gran colp, la porta, i passos sobre el terra. Jo no sabia on havia deixat la navalla, la vaig buscar al meu voltant, però no la veia, no la veia! Em varen venir ganes de plorar. L'escala es movia. Vaig arraulir-me darrere de la maleta, a mode de mínima defensa.
El meu germà va despuntar, i en dos passos va atrapar-me i em va abraçar. Duia una eina corba en la mà que jo no coneixia.
"¿Estàs bé? ¿Estàs bé?", va preguntar mentre m'inspeccionava. "¿On està la navalla?"
Jo no podia parlar, i em limitava a negar amb el cap.
"¿On està la navalla?", insistí. Però jo no sabia, no sabia.
La tenia a la mà. Tenia la navalla a la mà i ni me n'havia adonat. Me la va arrabassar primer i em va abraçar de nou.
El meu cor bategava i bategava, i estava tremolant.
"¿Què t'he dit mil vegades? ¿Què t'he dit sempre?!", em va cridar sacsejant-me lleument pels muscles, mirant-me de cara. Jo no deixava de sanglotar, però va ser aleshores que vaig adonar-me de la sang. El seu pòmul, els seus cabells, la seua barba.
"¿Què... que t'ha passat?", vaig poder balbotejar.
"¿Què t'he dit sempre?", repetia.
I del nas també li queia una mica de sang, i tenia el rostre cobert de pols i de terra, com si haguera eixit d'una batalla. Però estava allí, amb mi, i em protegia com feia sempre, encara que jo no en coneguera el perill. Un perill que ja no devia existir, perquè ens quedàrem uns minuts abraçats, sentint com es calmaven a poc a poc els nostres cors. En silenci. En silenci.
Només quan les meues llàgrimes es van eixugar vaig tornar a preguntar.
"¿Què t'ha passat?"
Ell no respongué de seguida. Però vaig adonar-me que també ell tremolava una mica.
"M'han intentat matar."