CAPÍTOL 2
En aquell temps encara somiava molt amb els meus pares. No era sempre el mateix somni però, d'alguna manera, el missatge que jo n'extreia sí: estem amb vosaltres i estem cuidant-vos.
Jo sabia que només eren somnis, que la realitat a la llum del dia era ben diferent, però que continuàrem vius, per bé que bruts, cansats i prims, més d'un any després de la seua desaparició, em feia pensar que alguna veritat hi havia en aquella creença.
De vegades m'enfadava amb mi mateixa perquè no sempre sabia recordar amb exactitud els seus rostres. M'esforçava i m'esforçava i acabava per convocar totes les cares que coneixia excepte les seues. L'única foto que en tenia l'havia perduda una nit que vàrem haver de fugir ràpid d'un aldarull en el districte nord del Campament. Vaig estar tot l'endemà intentant convéncer el meu germà perquè tornàrem a buscar-la però, per sort, no em va fer cas.
Una cosa semblant em passava amb la meua amiga Berta, a qui no havia tornat a vore des del tancament amb què va començar el Gran Canvi. ¿On estarien ella i els seus pares, i el seu germà menut, el Quim, que era molt divertit i un àngel...? Quina pena. Al Campament vaig creure alguna vegada que la veia, a les portes d'una de les fàbriques o entre la gent, en una de les cues per comprar pa. Res, res, tot mentida, imaginacions de xiqueta, que deia el meu germà.
L'última vegada que havia parlat amb ella havia sigut per telèfon, i em va dir que havia estat preparant una coreografia per ballar juntes, i que tenia moltes ganes d'ensenyar-me-la. La Berta ballava molt bé. De vegades es gravava en vídeo i era molt divertit perquè feia passos diferents que no t'esperaves i que s'havia inventat ella. I encara que jo no ho feia tan bé, la Berta tenia paciència i m'esperava fins que podíem ballar juntes, ben coordinades.
Amb ella, però, quasi no somiava. Tampoc amb la iaia, que em reservava sempre una xocolata especial que comprava "en un lloc secret", deia. Somiava sobretot amb els pares. També aquella nit front a la casa. No recorde massa bé el què. Potser estàvem passejant pel camp, tots quatre, com havíem fet tantes vegades abans del Gran Canvi, perquè al pare i a la mare, que s'havien conegut a la universitat estudiant Biologia, els agradava molt caminar a l'aire lliure i ens explicaven el nom d'alguns arbres i com distingir-los fixant-nos en xicotets detalls. Jo no sempre els atenia. Era massa menuda. Així que sovint em distanciava mentre ells es quedaven mirant fulles de plantes amb el meu germà o algun mapa del terreny. En teníem tants a casa, en aquella prestatgeria...
A mi, aleshores, ja m'interessaven més els contes i els còmics. Amb cinc anys ja llegia amb certa fluïdesa i demanava llibres com a regal. Estaven orgullosos de mi, de mi i del meu germà. Ens ho deien sovint, ja abans del Campament, i també la nit abans que se'ls endugueren. I jo estava tota cofoia de fer-los sentir així, perquè pensava que tal volta eixe havia de ser l'objectiu d'una filla: que els seus pares pensaren que tot el que havien fet per cuidar-la havia pagat la pena. Somiar amb ells era com si no hagueren marxat.
Però vaig despertar, vaig despertar i la llum clara i la realitat dura em van enfosquir l'ànima: allà dalt, al cel, menudíssims, un parell d'avions de combat deixaven el seu rebuf dibuixat en direcció cap al sud. Vaig tancar de nou els ulls per intentar d'alguna manera tornar a la falda dels pares. No era la primera vegada que em passava, i no n'aprenia. Vaig engolir una saliva que quasi no tenia i em vaig eixugar unes llàgrimes seques. "Torneu... torneu...", suplicava en silenci mentre sentia de fons el cant d'uns ocells.
Em vaig incorporar una mica. No hi era el meu germà, però havia deixat el mapa al meu costat, al terra, amb un pot de cigrons al damunt. Em vaig espantar, i vaig mirar al meu voltant desesperada, buscant-lo. Havia dormit més de l'habitual i el sol ja escalfava.
L'alarma no va durar massa. De seguida el vaig vore, tornant de la casa. Corrent, amb una caixa platejada en una mà i una botella en l'altra. Somreia, somreia molt, i quan em va vore va alçar els braços per saludar-me i mostrar-me el seu trofeu. Era la segona vegada que el veia feliç en poques hores i això va fer que jo també somriguera, i que el saludara, i supose que d'alguna infantil manera vaig creure que la nostra sort estava canviant.
Va seure al meu costat.
"Bon dia, Porqueta..."
Ni recordava quan havia sigut l'última vegada que m'havia anomenat així, i vaig adonar-me de com havia trobat a faltar aquell insult carinyós.
"Pren, mira quin regal t'he dut", va dir donant-me la caixa platejada, que era de llauna i tenia el dibuix en relleu d'un poble sobre la tapa.
La vaig obrir. Galetes, galetes de veritat! Jo tenia la boca seca, però l'estómac em punxava, i amb instint depredador vaig caçar-ne un grapat.
"I mira açò", va dir desenroscant la botella de vidre i bevent-ne una mica a morro després. "És suc de raïm, crec que és això. Most, en diuen. L'he tastat abans, està bo."
I també me la va oferir i jo en vaig beure amb recel, agafant ben fort la botella amb les dos mans. Estava dolç, i la seua textura una mica densa m'omplia la boca i es barrejava amb les restes de la primera galeta.
"Tranquil·la, tranquil·la..."
Però massa tard, el suc se'm va anar pel costat equivocat i jo vaig començar a tossir. El meu germà em va agafar la botella, ens miràrem, entre tos i tos, i els dos començàrem a riure. Rialles netes enmig del camp, com si estiguérem de pícnic, com els nostres pares ens havien ensenyat.
"Quins pardals són eixos que canten?", vaig preguntar-li.
Ell va afinar l'oïda. Era un cant agut i musical, rerefons alegre per a les nostres rialles.
"Crec que són verderols...", va apuntar. "Tenen un cant molt bonic..." I ens vàrem quedar sentint-los uns instants més, fins que jo vaig començar a menjar més galetes.
"La casa és millor del que imaginàvem...", va continuar aleshores. "He anat ràpid, però he vist coses. No hi ha una gallina, n'hi ha mitja dotzena, a la part de darrere, en una gàbia gran. Tenia un forat, potser l'ha fet algun animal salvatge. Se'ls està acabant l'aigua, però hi ha al costat un dipòsit bastant gran que pense que recull l'aigua de pluja."
"¿No ha tornat l'amo?", vaig preguntar-li amb la boca plena, encara que ja en sabia la resposta.
Va negar amb el cap, i va girar-se cap a la casa amb la mirada que anys després jo identificaria amb el desig: l'admiració, el trasbals i la voluntat de fer teu el que en realitat no et pertany.
"¿Tornarem allí?", vaig insistir.
Va pensar-s'ho una mica més.
"No ho sé. T'assegure que no ho sé, Porqueta...", em va respondre sense llevar-li els ulls del damunt.
Em va explicar que hi havia anat amb les primeres llums. Que a la planta baixa els baguls també tenien menjar: galetes, oli, farina, dacsa... Em va descriure amb una mica més de detall la gàbia de les gallines, i el dipòsit amb un parell d'aixetes, una que donava a la gàbia, i l'altra, al costat oposat, que donava a un cubicle de fusta.
"Una mena de dutxa, diria que és...", i va fingir que s'olorava l'aixella. "Que la veritat ens vindria molt bé..."
S'hi hauria volgut quedar una mica més de temps, tornar a l'entresolat, regirar una mica, però li havia semblat sentir un soroll i s'havia espantat, i havia pensat en mi, que estava a soles.
"Encara que probablement no era res, potser un animal..."
Ara volia tornar per donar de beure a les gallines, perquè aquell dia de nou faria calor, i seria molt inconscient perdre-les per no cuidar-les.
"Són quasi més valuoses que la mateixa casa."
Però volia deixar passar un temps i confirmar que no hi havia perill imminent. Perquè estava clar que la casa no havia sigut abandonada, i que el propietari tenia la intenció de tornar.
"Potser està de viatge", vaig dir. Crec que va riure de la meua ocurrència.
"No. Ningú se'n va de viatge. Ara la gent només fuig, com tu i com jo", i va callar un instant, com si recordara alguna cosa.
Vàrem decidir no moure'ns. Havíem de buscar aigua, però el meu germà va dir que a la casa hi havia almenys dues botelles més de suc per obrir, i que quan tornara a donar de beure a les gallines, les agafaria.
"Podem prendre'ns una mica el dia lliure, després de tant de camí...", va dir. I a mi, em va encantar la idea.
Els arbres ens donaven una mica d'ombra, els verderols encara cantaven, no teníem cap lloc millor on anar. Entre el meu germà i jo ens acabàrem les galetes i quasi també tot el suc. Després, em vaig posar el meu mocador grana com a diadema i em vaig estirar. Tenia els cabells enredats i bruts, la pell morena i seca, clivellant-se, saltant per capes, i els peus esgotats. No caminar aquell dia, descansar a l'ombra d'unes alzines, era un bé necessari.
Jo tenia, a més, una llibreta i un llibre. A la llibreta de vegades anotava xicotetes històries, algun record, algun somni, alguna frase trobada o sentida que m'agradava repetir, com per exemple "La guerra és el fracàs de la paraula", o "No hi ha prou d'obrir la finestra per vore els camps i el riu" o "Les coses no tenen significat, tenen existència"... M'agradava com sonaven i la sensació de sorpresa que provocaven en mi, perquè no sempre les acabava d'entendre.
A la llibreta, a més, tenia doblegats uns fulls on el primer dia del tancament vaig intentar escriure un diari (que no vaig continuar). I també hi havia alguns dibuixos del meu germà. Dibuixos d'ocells i plantes, preciosos, que ja no acostumava a fer perquè sempre estava ocupat a cuidar-me. Teníem només un llapis i un boli de quatre colors, i amb això ens apanyàvem. Era suficient. Però jo tenia por del dia que els fulls s'acabaren, i per això sovint aprofitava els marges, o aconseguia trobar una línia entre línies on poder anotar, i retardar aquell moment.
Després hi havia el llibre, que es titulava Els Cinc passen aventures, en el qual uns xiquets com nosaltres intentaven resoldre un misteri, una desaparició. Li l'havien regalat els meus pares al meu germà quan havia fet deu anys. I jo, més o menys quan havia fet aquella edat, l'havia trobat i me l'havia apropiat per a sempre.
L'havia llegit ja moltes vegades, tantes, que de vegades el meu cervell anticipava les paraules abans de llegir-les, sobretot als diàlegs, o al girar el full. No em causava sorpresa res del que hi passava, però llegir amb atenció, centrar-me en aquella història d'un altre temps, m'allunyava de la resta del món, com quan els crits i les alarmes al Campament eren insuportables.
Els Cinc eren quasi tots família, estava el Julian, el Dick i l'Anna, que eren germans, i després la seua cosina Jordi que tenia un gos anomenat Tim. Un, dos, tres quatre i cinc. Hi havia diversos llibres amb les seues aventures. Ho sabia perquè al final del meu hi havia un full on figuraven els títols, i jo de vegades jugava a imaginar com serien aquelles històries, quines altres aventures passarien aquells cinc amics (perquè més que família, eren amics): Els Cinc s'escapen, Els Cinc al passadís secret, Els Cinc i el gran enigma...
M'agradava en especial la Jordi. La Jordi tenia un pare científic i, a més, era quasi tan valenta i decidida com el seu cosí, el Julian, que era el més gran de tots, i el més fort i el líder de la colla. Però en realitat jo era com l'Anna, la més menuda, poregosa i tímida, i això em feia una mica de vergonya i ràbia.
El meu germà em va dir una vegada que les xiquetes i els xiquets han de ser el que són, i no créixer abans d'hora.
"Però tu també ho eres, un xiquet..."
"No, jo ja no ho soc", em va respondre. "Jo ara cuide de tu."
No m'ho va dir com un retret. Sabia que ell no estava enfadat amb mi per haver de cuidar-me. Perquè tots necessitem una família a la qual estimar, i, com vaig entendre més tard, si no la tenim, la busquem; en forma de parella, d'amics, de fills, de qualsevol que ens permeta donar-los el millor de nosaltres, fer-los eixe regal.
Vaig rellegir alguns fragments del meu llibre. La Jordi i el seu gos Tim havien desaparegut, i tenien la sort que els seus amics lluitarien per trobar-los. M'agradava la part en què navegaven amb una barca fins a una cova oculta en un penya-segat, i després, quan una amiga seua, una gitaneta anomenada Jo, escalava la torre on tenien segrestats la Jordi i el Tim.
M'agradaven aquelles aventures perquè passaven coses i coneixien gent i anaven d'un lloc a un altre i es cuidaven, com féiem el meu germà i jo. Però en aquelles pàgines, ho sabia, no hi havia un perill real, un perill que t'aturara la respiració i et fera cridar de ràbia i angoixa com ens passava a nosaltres, perquè en el llibre tot acabava bé, i els amics s'abraçaven i els dolents eren apressats. I això m'agradava, perquè feia possible noves i eternes aventures, sempre amb els mateixos amics anant de la mà.
En un moment donat, vaig adonar-me que el meu germà s'havia adormit. Alguna vegada m'havia advertit que el despertara si això si li passava, i alguna vegada, consumida per la por ho havia fet. No en esta ocasió. Era probable que haguera passat bona part de la nit en vetla, vigilant-me a mi primer, i vigilant la casa després. Poques vegades l'havia vist jo dormint. Sempre estava atent, sovint amb la navalla a la mà, pensant com passar el dia, com eixir del problema. Sempre atent.
De lluny, el piulit dels ocells em va semblar que ja no era el mateix, potser eren uns altres els que cantaven. El meu germà se'n sabia tots els noms i podia distingir-los de seguida. Vaig mirar les branques dels arbres i vaig pensar en els llibres que no havia llegit, i en els que podria escriure si em fera gran. Tindrien un protagonista com el meu germà, valent i protector. Però no voldria que al costat tinguera una càrrega com jo, sinó algú que l'ajudara, una amiga o companya en qui poder confiar. Potser perquè aleshores ja intuïa que les càrregues acaben per caure i sempre, sempre, dificulten avançar.
Ho escriuria tot en la meua llibreta, o en una altra encara per estrenar, com aquell principi de diari de la nit del tancament. La meua cal·ligrafia com una foto: tu estigueres ací. I ací continuava.
Els ocells callaren, les ferides em van deixar de fer mal. Vaig agafar en silenci la navalla del meu germà i vaig encaminar-me cap a la casa.