CAPÍTOL 10
No sabia quin nom posar-li a la meua gallina. Vaig pensar a dir-li Berta, però de seguida em va semblar una mala idea, perquè no volia perdre la meua amiga dos vegades. Encara que, coneixent-la, li hauria fet gràcia, i fins i tot hauria inventat una coreografia que les imitara, amb moviments cap endavant i cap enrere i els braços com ales. Si una cosa m'agradava d'ella era just això, que sempre somreia i li encantaven les bromes, i potser per això mateix a la mare li queia tan bé.
Estiguera on estiguera, ¿es recordaria ella de mi?
Vaig apropar la meua cara a la gàbia. La gallina ni tan sols semblà reconéixer la meua presència, estava com adormida, reposant en un racó. La vesprada havia avançat i no passaria massa temps fins que començara a enfosquir. Potser el meu germà i Aitana tornarien a traure la taula per sopar a l'aire lliure.
Vaig incorporar-me. Vaig espolsar-me els pantalons i vaig afluixar-me el cinturó. ¿Era possible que haguera guanyat pes en només dos dies que duia a la casa?
Aleshores va aparéixer de nou. El mateix conill que dos dies abans havia fugit de mi amb rapidíssims salts. S'havia posat més o menys en la mateixa posició, i em tornava a mirar. El vaig saludar. De veritat que vaig fer-ho, saludar-lo amb la mà, com si d'un amic es tractara. Tampoc ell no em va contestar, clar (no tenia jo molta sort amb els animals), però no va eixir corrent, i això, ingènua com era, ja em va semblar una forma de coneixença.
Vaig fer un parell de passos cap a ell, i es va mantenir quiet. Un parell més. Un altre. I aleshores va girar-se i va avançar cap al bosc. Però ho va fer a poc a poc, com si permetera que el seguira. I així ho vaig fer. Vaig anar darrere d'ell, primer al breu descampat i després entre els arbres, allunyant-me de la senda que duia al brollador. Era un joc entre ell i jo, i fins i tot fingia de vegades ocultar-me darrere d'algun arbre, com si així l'enganyara. ¿Qui sap? Potser seguint-lo acabava en un món màgic i absurd on celebrar cada dia els meus no aniversaris.
Vaig avançar una mica més. Vaig ocultar-me. Vaig veure que uns matolls es movien. Vaig voler buscar-lo i aleshores vaig adonar-me que l'havia perdut de vista. Vaig mirar al meu voltant, vaig girar sobre mi mateixa: havia desaparegut. Potser darrere d'unes pedres, o la soca d'un arbre, no sé, ja no hi era. I jo, que no havia caminat tant, vaig adonar-me que estava una mica desorientada, i no sabia ben bé quina direcció prendre per tornar a la casa. La intuïa, però no la sabia. Vaig intentar recordar alguna referència, algun arbre amb forma particular, per exemple, però tot em semblava igual. Havia ascendit una mica, això sí. Això creia.
Vaig sentir de nou una mica de por, de nou la maleïda por corcant-me l'ànima. No estava tan lluny, podia posar-me a cridar, i de segur que el meu germà hauria acabat per sentir-me i venir a rescatar-me. Però no volia, no volia que això passara una altra vegada.
Amb cura, vaig començar a caminar entre els arbres, guiada en part per un lleuger pendent descendent. Els meus passos feien sonar algunes fulles, alguna xicoteta branca. Vaig sentir els ocells i vaig alçar la mirada. No s'hi veien, però sabia que estaven allí, feliços als arbres, i de nou vaig envejar la seua llibertat d'anar on volgueren només estenent les ales.
De nou vaig intentar orientar-me, i quasi ja ho tenia quan a terra, a tocar de la soca d'un arbre, a una desena de metres a la meua dreta, vaig vore una cosa. Al principi vaig creure que era una roca, potser un animal mort. Em va costar adonar-me que era un xiquet, més menut que jo, de sis o set anys, arraulit com un cadell abandonat. Tenia la cara enfonsada entre els braços, com si així jo no el poguera vore.
No em va fer por. Era un xiquet o potser una xiqueta, n'estava quasi segura. No podia fer-me por. Més aviat al contrari, la seua posició, el seu silenci, deixaven ben a les clares que en este cas l'amenaça era jo.
"Hola", vaig dir alçant la mà.
Vaig saber que m'havia sentit. No sé com, però vaig saber-ho, encara que ella o ell, amb els seus cabells llargs caient-li per damunt dels braços, els seus pantalons bruts, les sabatilles trencades, les seues cames encongides, no volguera mirar-me.
Estigues atenta. Sempre atenta. Les paraules del meu germà ressonaven en el meu cap.
"Em dic Irta", vaig dir apropant-m'hi a poc a poc.
Va alçar la mirada. Era una nena. Allí hi havia una xiqueta sola, apartada del món i de les persones, i jo era l'única que la podia ajudar.
"¿Com et dius?", vaig insistir apropant-me una mica més a ella. Aleshores vaig vore la meua motxilla, al terra, al seu costat.
Ai...
Vaig saber qui era i això va fer que m'aturara.
"Em dic Irta", vaig repetir, nerviosa.
No em contestava, només em mirava, sense moure's. Tenia els cabells enredats i la cara bruta. Qui sap quant de temps portava allí. Qui sap on s'havia refugiat durant la tempesta. Si tenia fam o set. No vaig vore ràbia en ella, únicament una profunda indefensió i tristesa, i això em va entristir també a mi.
"¿Vols que t'ajude?"
La xiqueta no responia, però jo m'hi vaig tornar a apropar. Vaig vore que de la meua motxilla oberta sobresortia el meu llibre.
"¿T'agraden els Cinc?", vaig preguntar assenyalant-li'l. "És el meu llibre preferit... Estic contenta que ara el tingues tu..." No contestava, però sabia que m'entenia. Algun gest, algun canvi en la mirada. Li vaig oferir la mà. "Sé que saps qui soc...", vaig dir, i crec que va assentir. "I també saps qui és el meu germà... I jo sé qui eres tu i qui era el teu pare... Ho sent molt per ell, segur que l'estimaves molt, jo també he perdut els meus, i me'n recorde cada dia...", un nus se'm va fer al bell mig de la gola. "Però no som males persones. El meu germà és la millor persona que conec, i estic segura que li agradaria poder ajudar-te... M'encantaria que vingueres amb nosaltres..."
No em va donar la mà. Només em mirava, desconfiada.
Jo no em vaig atrevir a tocar-la, però li vaig fer una ullada superficial: no semblava tindre més ferida que la tristesa.
Vaig alçar-me. Tot i la calor que encara feia, aquell bosc em va semblar aleshores el lloc més fred del món.
"Vaig a buscar-te una mica de menjar...", li vaig dir. "¿Vols acompanyar-me?"
No es va moure. Va continuar en silenci. I al cap d'uns instants, vaig decidir allunyar-me.
"Ara torne..."
La vaig deixar de nou a soles, i vaig començar a caminar ràpid, seguint el meu instint, cap a la casa.
No sabia si li ho diria al meu germà de seguida, o potser a l'Aitana. Estava nerviosa. I sentia la profunda necessitat de cuidar d'aquella nena. Com deia el meu germà, cap xiqueta hauria de créixer abans d'hora. I supose, n'estic convençuda, de fet, que em sentia culpable. Perquè jo havia vist la cara deformada del seu pare, i li havia robat les samarretes, i els pantalons i les sabatilles, i ni tan sols l'havíem volgut enterrar. ¿O sí?
El meu instint va guiar-me pel camí correcte, i darrere d'uns arbres vaig albirar la casa. Però a mesura que m'hi apropava, una sensació estranya em va envair. Hi havia soroll. Al principi llunyà, imprecís. Però a poc a poc vaig distingir veus, fins que al final, un calfred em va recórrer tot el cos.
"Esta terra no és vostra... No sou més que uns lladres. Uns lladres ganduls que no voleu treballar!"
Els crits del Cos Lliure amb qui ens havíem trobat el dia anterior enverinaven l'ambient.
No els veia, perquè devien estar a la part davantera, però sentint-lo només a ell era fàcil pensar que tenia presos el meu germà i l'Aitana. I jo estava oculta darrere dels últims arbres abans de la casa i no sabia què fer.
"Heu tingut sort que us haja trobat jo... un altre ja us hauria matat. Jo no, jo soc just, encara que sigueu uns delinqüents, jo soc just!!"
No podia quedar-me allí. Així que sense pensar-ho massa, i una mica a cegues, vaig córrer fins la part de darrere de la casa, a tocar de les gallines.
"Però el que la fa, la paga!", continuava a crits, repetint fil per randa paraules que li havia sentit al president per la televisió, per la megafonia del Campament, per tot arreu. "I vosaltres pagareu amb treball. Perquè és així com es fan les persones, amb treball. No volem ganduls en el Gran Canvi!"
Vaig apropar-me a la cantonada primer, i vaig vorejar el lateral de la casa arrambada a la paret. ¿Què podia fer? Ni tan sols tenia una trista pedra. Vaig recordar les paraules del dia anterior de l'Aitana: "Si només tens una oportunitat, l'has d'aprofitar..." Jo no tenia ni tan sols això.
"Així que ara us alçareu, us posareu estes manilles, i caminareu davant de mi...", continuava aquell. "I si no em feu cas, o intenteu jugar-me-la, faré justícia i els vostres cossos seran aliment dels porcs senglars. Jo només necessite els vostres dits polzes per a una recompensa... Estic sent més que generós amb vosaltres. El treball us farà lliures, i serà gràcies a mi..."
I aleshores una presència em va alterar: a la meua dreta, enganxada també a la paret, va aparéixer la nena del bosc. Tan desvalguda com l'havia trobada feia només uns minuts, però amb una xicoteta sorpresa. En silenci em va oferir una llarga navalla de mànec rústic i doble fulla.
Li la vaig agafar, li vaig demanar silenci amb gestos, i li vaig acariciar el rostre. Vaig apropar-me a la seua oïda.
"Vés al bosc. Amaga't. Anirem a per tu."
Va assentir, però no es va moure. Només quan li vaig insistir amb gestos perquè marxara em va començar a fer cas i va desaparéixer darrere de la casa, però no em va semblar que tornara al bosc.
Vaig sospirar. El meu cor bategava cada vegada més fort. Em vaig enfundar la navalla al cinturó, a l'esquena, com havia vist fer tantes vegades al meu germà, i vaig eixir amb els braços en alt.
"Jo també me'n vaig amb vosaltres...", vaig dir.
"Irta!, vés-te'n!", va cridar el meu germà, estirat a terra, de bocaterrosa, amb les mans al cap. Al seu costat, en la mateixa posició estava Aitana, i davant d'ells, un home gran, vestit amb una camisa negra ben cenyida, boina blava i una pistola en cada mà.
"Però què tenim ací!", va exclamar, i va apuntar-me de seguida. "Un altre paràsit del sistema..."
"Irta! Corre! Per favor, corre!"
Però no vaig fer cas. Vaig desobeir el meu germà. Potser no era el més intel·ligent, segur que no ho era. Però era la meua decisió, i volia encertar o fallar amb ella. Volia ser part de la solució i no del problema. Per altra banda, si aquella bèstia se'ls enduia. Si se n'anava amb el meu germà i Aitana, ¿per a què volia estar jo a soles en aquella casa? ¿Volia sobreviure o volia resistir?
I així avançava jo, poruga, lenta, tremolosa, però convençuda d'estar fent el que jo volia.
"Viviu gràcies als altres, i això ja s'ha acabat, sangoneres...", continuava aquell home lleig, gran, que repetia i repetia les mateixes paraules de tots aquells que només vivien d'infondre por a la gent. "Apropa't ací i posa't amb els teus amics..." M'apuntava amb una pistola i amb l'altra controlava el meu germà i Aitana. "Estaran molt contents de tornar a tenir-vos al Campament."
Estava ja només a uns metres d'ell, podia fins i tot sentir l'olor que desprenia, bruta i densa, enganxosa, quan per l'altra banda de la casa, per a sorpresa de tots, aparegueren mitja dotzena de gallines, alterades, escatainant ben fort: CLOC-CLOC, CLOC-CLOC, CLOC-CLOC...
Però què... ! Tots les vàrem mirar, eren com un exèrcit sense capità ni objectiu, i tanmateix, ho vaig veure de seguida, com un llamp, el Cos Lliure també les mirava i havia perdut el control: massa fronts. Va disparar-los un parell de trets que varen provocar un seguit de plomes i salts i més soroll i que jo vera una porta oberta a la meua oportunitat: vaig agafar la punta de la navalla amb els dits, vaig carregar el braç, i esperant que fes el gir perfecte en l'aire, amb totes les meues forces, tota la meua ràbia, li la vaig llançar.
Vaig encertar en una cama. I allí va quedar, en la seua cuixa clavada. Només la punta. Ni tan sols crec que li fera sang, però allí va quedar plantada. La bèstia va mirar-se-la, atònit. Havia ferit alguna cosa més que la seua carn, havia ferit el seu amor propi. Una xiqueta havia aconseguit clavar-li un ganivet. Segur que era molt més del que podia suportar, ni tan sols entendre. Em va apuntar... I sabeu què, és estrany, però aleshores, amb el meu treball fet, no vaig sentir por. Vaig sentir orgull. Orgull d'haver-me enfrontat al mal, però sobretot a les meues pors. Les que em paralitzaven, les que em feien tremolar i plorar. Les que no em deixaven anar cap endavant.
No diré que estava preparada per morir, perquè ningú no ho està, i encara menys si eres una nena. El que estava era preparada per marxar amb el cap ben alt, sabent que el meu pas per la terra havia valgut la pena.
Però no ho vaig fer, perquè aquelles dècimes de segon en què tot estava clar i confús alhora varen ser suficients perquè el meu germà se li llançara al damunt, i el tombara. Havia trobat ell la seua oportunitat. Es va alçar pols. Forcejaren. Jo vaig pensar d'apropar-m'hi per ajudar-lo d'alguna manera, no sé com. Però es sentiren uns trets i em vaig espantar. Colps. Una pistola va caure. Coixejant, Aitana va arribar fins a mi i em va llançar a terra, i em va cobrir per protegir-me. Una moneda girava en l'aire.
I poc després, al final, silenci. Silenci.
Silenci.