CAPÍTOL 1
La vàrem vore el vuité dia de viatge, després d'haver abandonat la senda marcada. Buscàvem una font que al desgastat mapa del meu germà figurava als peus del que devia ser una xicoteta muntanya o turó. "¿Veus?", m'havia dit assenyalant unes línies ondulades i juntes, "açò indica que hi ha una elevació. I el punt blau és una font".
Aquell mapa era el que més estimava el meu germà després de mi. Més encara que la navalla plegable a què s'aferrava quan enfosquia. L'havia repassat durant hores, estudiant-ne cada línia, cada llegenda, cada possible meta; calculant el temps que ens caldria per arribar-hi i si realment valia la pena.
"La nostra única oportunitat", en deia. I durant setmanes va planificar el trajecte que seguiríem si aconseguíem escapar del Campament, com així vàrem fer.
Va ser gràcies a aquell mapa que vàrem trobar la casa. Vàrem seguir una línia de punts que, sobre el terreny, devia haver sigut una senda, i abandonàrem la més clara i probablement transitada. En aquell moment, però, hi costava vore la continuïtat, i a cada pas creixia la sensació que ens havíem perdut o estàvem a punt de fer-ho.
Havia sigut un dia calorós, però el sol ja queia i el cel havia començat a omplir-se d'unes tonalitats daurades cada vegada més intenses. Els nostres pantalons blaus de la fàbrica se'ns enganxaven a les cuixes. Aconseguir aigua s'havia convertit en la nostra prioritat, però jo només veia esbarzers i les cames ja no em responien. Tenia els braços plens d'arraps, i la boca seca, i alguna ferida als peus, perquè les botes ja m'estaven una mica menudes i durant la marxa es convertien en un forn.
Tot el que teníem ho dúiem a les motxilles. Però havíem tingut sort, deia el meu germà, perquè feia un parell de dies que ja no véiem rastres de cap Cos Lliure i confiava que no freqüentaren camins tan allunyats de la costa. Els últims els vérem des d'un turó, vorejant una séquia, anaven en parella i els acompanyava un gran gos. Qui sap a qui anirien buscant.
La casa també la trobàrem de sobte, oculta darrere del pendent i les alzines, on el terreny dibuixava una mena de clariana baixa. Darrere d'ella, el bosc s'espessia i continuava pujant.
Al principi ens va semblar un conjunt de runes, com altres que havíem vist ja la vespra, vells nevaters o rudimentaris refugis de pastors i ramat enderrocats pel pas del temps, probablement perquè no imaginàvem que fóra possible el que en veritat era: una casa sencera i en aparents bones condicions. Gruixudes parets de pedra i una teulada sense forats.
Va ser tal la nostra sorpresa que no pronunciàrem ni una paraula. La teníem a un centenar de metres, i de manera instintiva els dos ens vàrem ajupir, en un intent d'ocultar-nos per no ser descoberts.
La miràrem així, quasi estesos a terra. Tot al seu voltant era silenci i quietud. A dins només es veia foscor. Però jo ja havia viscut aquella sensació, la calma abans de l'estrèpit que tot ho destrossa i et desperta enmig de la nit, per exemple, i t'obliga a fugir deixant enrere persones que vols.
Així que havia començat a tremolar una mica, i el meu germà degué llegir-me la por als ulls.
"No passa res. Potser està abandonada", em va dir. "Et quedes ací, i jo hi vaig a vore..."
Jo vaig negar-m'hi. No volia quedar-me a soles. No una altra vegada.
"Si em passa alguna cosa, tens el mapa..." em va insistir posant-me'l sobre el pit. "Evites els Cossos Lliures i continues el camí. Són només cinc dies més de marxa, potser sis. Si els expliques d'on vens, a Nova Núrem et deixaran passar..."
Vaig sacsejar el cap. No sobreviuria ni unes hores sense el meu germà. N'estava convençuda. No m'eixien les paraules, però notava la tremolor que creixia dins del meu cos i les llàgrimes a punt de brollar.
Ell va dubtar, va mirar al seu voltant, i després de nou a mi. Va tensar la mandíbula. Si algú haguera vist el seu rostre desgastat mai no hauria dit que només em treia cinc anys.
"No et separes", em va advertir. "Sempre a la meua esquena!"
Vàrem avançar a poc a poc. El soroll dels nostres passos sobre la terra polsegosa ens delatava. El meu germà empunyava amb força la navalla desplegada. La meua mà aferrada a la seua motxilla. A la casa, cada vegada més propera, res semblava moure's, però distingírem de seguida que la porta de fusta, desgastada, clivellada per la intempèrie, no tenia cap pany per a una clau, i tan sols una balda semblava mantenir-la tancada. A dreta i esquerra, unes finestres menudes només oferien foscor.
El meu germà va fer unes tímides veus, que va fer créixer a mesura que ens hi apropàvem.
"Holaaa!... Holaaaa!", va dir. "Necessitem ajuda!"
Amb la porta a tocar, el meu cor feia bategar tot el meu cos. Temia que en qualsevol moment algú eixira a atacar-nos qui sap amb què, un ganivet o una destral o qualsevol cosa pitjor, com havia vist tantes vegades en l'últim any.
Havia aprés que allò desconegut era sempre un perill.
I aleshores la vaig vore. Primer de reüll, després cara a cara. A la nostra esquerra, mirant-nos incrèdula i lliure. Com vinguda d'un altre món. Sense entendre.
Vaig tirar de la motxilla del meu germà.
Una gallina! Una gallina de plomes ben marrons acabava de girar la cantonada. El meu germà va quedar tan astorat com jo. I crec que tots dos vàrem tenir la temptació d'anar a tocar-la i comprovar que, efectivament, tampoc ella no fora una visió.
No recordava si mai n'havia vist una en viu. A la televisió, sí, abans, quan en teníem, i segur que en algun llibre de l'escola. Però no en viu, probablement no. I esta era fosca, i duia una mica de pols al damunt, però se la veia sana i caminava lenta i mecànica com un robot d'exploració en un planeta llunyà.
Però no ens movérem. Després d'uns segons entre la sorpresa i la prevenció, el meu germà em va fer un gest i tornàrem a mirar a la porta sabent, ara sí, que algú ens esperava a dins. El meu germà va alçar la balda i va tirar d'ella, i va obrir la porta fent grinyolar les frontisses rovellades.
"Holaaaa!", repetí aferrant-se ben fort a la navalla.
Ningú no ens va respondre. Només una lleugera olor d'humit i tancat ens va eixir al pas. I quan les pupil·les es van adaptar a la llum opaca de l'interior descobrírem una casa sense excessos, però amb tot allò necessari per habitar-la. La planta baixa diàfana tenia el terra d'una fusta que cruixia sota els nostres peus, irregular, però ferma al cap i a la fi. Hi havia una taula també de fusta, vella, amb dos tamborets, i en un racó una rudimentària xemeneia amb uns quants estris de cuina al costat. I un banc allargat, i un parell de grans baguls antics.
No hi havia res trencat. Cap guerra havia passat per allí.
"Si no estan ací, estaran a punt de tornar", va dir aleshores el meu germà. "Este castell ningú no l'abandonaria..."
A la nostra dreta, una escala de suport, vella i amb algun esglaó a punt de trencar-se, conduïa a un entresolat. El meu germà em va arrambar contra la paret, va deixar caure la seua motxilla i va fer-me un gest perquè callara.
"Puge dalt!", va advertir en veu alta. "Vaig desarmat!", i va indicar-me que esperara.
L'escala va trontollar una mica al seu contacte.
De reüll vaig percebre un moviment, un soroll a la meua esquerra. Vaig estendre el braç en senyal de defensa, inútilment. La gallina ens havia seguit fins a l'interior de la casa, i feia els seus sorollets i els seus passos mecànics i una mica desorientats. Vaig respirar alleujada. També el meu germà, sospés a meitat de l'escala. Va mirar-me un moment, va sospirar, i tot seguit va ascendir un parell d'esglaons més que li permeteren vore què hi havia allà dalt.
Va observar com des de darrere d'una trinxera i després d'uns segons es va girar cap a mi, i va somriure.
"Açò millora per moments...", va dir, i va acabar de pujar fins l'entresolat i em va fer un gest perquè el seguira.
A dalt, vàrem trobar dos matalassos sense els cadàvers que en algun moment de la incursió (n'estic segura) tots dos sospitàrem. Un tenia un coixí i un cobrellit arrugat als seus peus. L'altre només tenia una manta, però ben plegada, intacta.
Els dos crec que ens debatíem entre l'alegria de la troballa i el convenciment de la fugacitat: en qualsevol moment tornaria el propietari, i ens en faria fora en el millor dels casos (si no intentava anar més enllà).
"¿Serà un refugi dels Cossos Lliures?", vaig preguntar.
"No sé, no crec. Està massa cuidada perquè siga d'un d'eixos animals... Potser és d'una Rosa Blanca, o d'un fugitiu, com nosaltres..."
Aquelles paraules em van tranquil·litzar una mica. N'havia sentit parlar, de les Roses Blanques, i encara que no en sabia molt, sí que sabia que no les havia de témer. No tant com a altres, almenys. Algú havia dit que s'estaven organitzant, que més prompte que tard serien elles les que alliberarien els Campaments. Però passats els mesos no varen arribar, i el seu nom va passar a ser un altre rumor, un entre tants.
A l'entresolat el meu germà havia de caminar encorbat, amb compte de no colpejar-se amb el sostre. El matalàs abandonat estava al costat d'una xicoteta finestra. A fora el cel exhibia la potent i efímera incandescència del capvespre sobre arbres, matolls i turons. Un ocell noble, potser una àguila, volava lent i lliure allà dalt.
"Mira açò", em va cridar el meu germà, que amb prou forces era ja més que una ombra allí dins.
Em vaig apropar a ell. En un racó, havia obert la tapa d'un altre bagul quadrat: el rebost de conserves més gran que havíem vist mai. Patés, tonyines, tomates seques, llentilles i mitja dotzena de pots de cigrons cuits. Al costat, unes caixes de cartró contenien una mena d'estrets tubs que el meu germà va identificar com cartutxos d'escopeta. Però d'escopeta, no en vérem cap.
El meu germà es va accelerar. Estava cansat, amb la barba llarga i els cabells i les robes brutes, i quasi podia sentir els seus pensaments en acció, intentant saber què fer. De sobte, com si algú el cridara, va esborrar el somriure i va alçar-se i va marxar i va desaparéixer escala avall. La foscor avançava per moments i en pocs minuts allí dins ja no es veuria res.
Tornà en un instant, portant la seua motxilla i la meua.
"Hem d'endur-nos tot açò abans que tornen...", digué donant-me-la.
"¿Tot?"
"Tot el que puguem...", va respondre buidant-les per fer-hi lloc.
"Però no és nostre..."
Em va mirar com si li haguera parlat en una llengua incomprensible.
"¿Però què dius, Irta? ¿No has aprés res o què?", i va començar a carregar a mans plenes pots de conserves.
"¿I si també ells ho necessiten? ¿I si són Roses Blanques?"
Havíem passat de la felicitat compartida a l'enfrontament. Jo estava quasi paralitzada, ell no feia més que omplir-se la motxilla.
"No sabem qui són. Potser dos persones, potser una...", va sospirar. "El que sí que sabem és que cada minut innecessari que passem ací la nostra vida corre més perill. Va molt millor armat que nosaltres." I en vore que jo no reaccionava per fi es va aturar. Ja estàvem quasi a les fosques, i per moments semblava que estava discutint amb una ombra. "Escolta", proseguí, més conciliador, "no ens ho duem tot, només una part, i té la gallina, i no ens duem la casa... per desgràcia..." Els seus ulls eren dos minúsculs punts de llum. "Sobreviuran a la nostra visita. T'ho assegure... Tenen molt de menjar ací..."
Vaig cedir. Vaig agafar també jo unes quantes conserves i dos flascons de cigrons i ho vaig encabir com vaig poder dins de la meua motxilla, al damunt de la roba que hi tenia apilotonada. Me la carreguí a l'esquena i, havent acabat, baixàrem l'escala quasi a palpentes.
La gallina ja no hi era, ni dins ni fora de la casa, on el silenci s'havia tornat encara més amenaçant. Ja es veia alguna estrella, i també Venus, allà al fons.
"Anem", em va guiar el meu germà.
Decidírem dormir també aquella nit al ras, en un espai entre arbres que ens permetia vigilar la casa sense exposar-nos massa. El meu germà va construir un petit mur amb pedres i matolls per dissimular la nostra presència quan es fera de dia. Estenguérem la manta que ens feia de matalàs i vàrem sopar cigrons i vàrem acabar la poca aigua que ens quedava.
Els peus em cremaven, i vaig notar que una de les meues botes començava a tenir un nou forat.